Page 77 - Horizon02

El pòsit que reposa
Aquestes paraules són senzillament un joc un joc imaginari i i i i i i í i i i això du implícit el diverti­ ment
adonar­te que jugues fruint sofrint un filat que el el sosté més enllà dels encerts o o o no Cada joc té el el temps i i i l’espai les normes i i i els seus límits Aquesta sensació intuïtiva empí­ rica d’estar jugant a a a a a viure viure viure’s la percebo en en temps: moviment i i i i espai el el buit per on el el que és inquiet es perfila Tots dos l’un i i fi i l’al­ tre es fonen a a a l’uníson sense la seva recipro­ citat no hi hauria joc possible: en en formen part dels marges els els els límits que sostenen els els els su­ ports que doten el nostre entorn El ressorgir de la manifestació queda embolca­ llada en atmosfera Ara la la percepció es con­ creta en visualització La perspectiva d’una manera esquemàtica mostra el temps de ser i i i l’espai d’estar el seu pla visual és foradat transparent això potser ens fa sentir frag­ ments d’una unitat una una totalitat inabastable Aquesta noció possibilita la fermesa ajustar tots els elements sensitius que donen relleu a a a la forma i i i i l’expressió en contingut l’incòg­ nit equilibri del joc joc de de viure El joc joc de de de viure’s és el el el canvi del del fluir del del moviment una elecció personal per per per permetre’s la trans­ gressió i i i i i això comporta incertesa risc por por mentre que en en el el joc de la vida l’acció el el moviment la transformació és incondicional i i i i i i això pot ser que ens sorprengui espanti Pe­ rò aquí també els dos moviments compartei­ xen formen part del mateix es fonen en en en en un joc possible A priori el moviment decisiu flu­ eix lliurement igual que el el el salt exacte del felí com l’enlairament del vol cert una confiança oberta a a a les expectatives contínues després el temps­ser i i i l’espai­estar pot ser ser que min­ vin que siguin xuclats pel moviment incondi­ cional com l’aigua a a a a a a a la terra i i i ï que es creï una humitat propícia Transitem per terra de paradoxes entre perspectives i i i laberints Hi ha punts de de referència que poden ser­nos d’ajuda i i i i i d’interès corroborar in in situ la ubica­ ció damunt el el paper dels signes senyals que es es corresponguin casin en el mateix terrós Anant d’un costat a a a a a l’altre on un un va i ve ob­ serva detalls que al al primer cop d’ull semblen insignificants espais­entremig­temps que no surten en en la cartografia: el el giravolt del rec la la flor salvatge l’aire fresc l’ombra de la la pe­ nya la fugissera sargantana vista vista i i i i no vista vista o o el xiprers acariciant la lluna Com se sosté la complexitat fragilitat en les bas­ tides com encaixen aquestes indocumen­ tades subtileses espai­temps en la canviant topografia? Quina »cosa« sóc què què sent què què veu? Què em em diu què em em fa l’atmosfera l’en­ torn que que embolcalla aquests espais­entre­ migs aparentment insignificants però alhora substancials intemporals? Amas­ sant amb les mans i els peus el el fang donen forma a a a a a a la nostra pròpia copa per servir­nos amb ella aixecant­la en l’aire pels vells afo­ rismes o o o jocs de quincalla Submergint­nos
en en l’aigua ens adonem del que ocupem: »ser­espai« a a a a a a l’espai­aigua mentre la urgèn­ cia sortir per surar: »estar­temps« a a a a a l’espai­ oxigen Contornejant la matèria el tacte espai­temps es es perfila defineix els per­ fils Buidar el el temps bolcar el el cul de de sac de de moviment implica estar doblement despert: el el pas d’ara i í i l’ull atent aquí el el devenir D’una manera o o o altra les les punxades les les emocions­ sentiments toquen fereixen o o acaricien inci­ deixen en en en en la ment­cos en en en en l’espai­temps d’es­ pais­temps possibles Pot ser que la petja de les interrogacions irrompi o o o o o no en la cruïlla d’espais­temps de la la ment
pensant La seva emergència com si es tractés d’un en­ lluernament pot retornar­nos a a a un esbós hi­ potètic la idea persistent d’un origen remot l’idealisme d’un principi que per arrodonir el el caprici de la historicitat li falta només el el fi el el model convencional que tanca altres pos­ sibilitats Aquest divertiment sobrepassant bucles em porta a a a a a la situació copsar que el que és és impermanent és és trànsit transformant­ se se El moviment pendular és un senyal a a a l’in­ revés: l’aparent immobilitat la vibració del que no es es mou la ressonància del silenci el el foradat del no­res l’espai buit Sac­ sejant el buit jugant a a a res potser sí que si­ gui gui gui quelcom Sigui el el que que sigui ho buido a favor de les meves interrogacions ¿Si l’espai­ temps de la manera que el coneixem és un joc permanent de de canvis quin és el el canvi canvi del que és tàcit la supèrbia de l’homenet­artista d’humors sòrdids que el perpetuen en en la ig­ norància quan el resultat de la seva obra no no s’ajusta al al que que esperava al al que que havia imagi­ nat? És això un despertar de de les nostres limi­ tacions? Com obrir el que qu és opercle perquè res res ni ni ningú sigui pres subjugat al servei d’altres interessos? El propòsit lliure de l’expressió incondicional per la preparació l’assaig i i i i i la mecànica del que podria succeir transgredint els ritmes temps­moviment és el el repte del jugador­creador L’intent previ a a a l’acció i i i i i el reconeixement sense condicions d’aquests ritmes intervenint rescatant el que que és genuí í i i vessant­ho a a a a la vida fonent­se els dos en un dóna la la determinació la la confian­ ça en en en un nou esdeveniment Aquest succés el el rebem en el el cos ser­temps i i estar­espai com una impregnació que s’expandeix no­ dreix evidencia el el camí del nostre propi as­ torament Un segueix recorrent els suports efímers adaptant­se aprenent Art d’ells Rastrejar la mirada possibilita indagar buscar en qualsevol espai­temps un un punt potser una taca i i en ella reconèixer reco­ neixent­nos que formem part d’allò d’ella mentre que per una altra banda el el silenci el el que és inabastable ens guaita darrere el cla­ tell Jugar en en art és entrellaçar­nos en aquests espais­temps servir­nos d’eines materials idees i i i i conceptes que sentim es­ collim i i i compartim El curs d’un projecte du a a a a tibar els filaments de de les bastides perquè aquestes vagin construint teixint forma­es­ pai­contingut­temps semblant a a a a la la confecció d’un vestit de sastre en què com una sego­ na na pell el el protagonista apareix a a a a a a a l’escena en en el el mateix acte nu La travessia del joc de viure sense sense contractes sense sense condi­ cions salvant les adversitats dels poderós i i i fantasiós jo sóc em porta a a a a a a la determinació on on on les proclamacions i i i reconeixement no tenen interès L’imaginari el que és il·lusori del que encara no és creat possibilita acollir
i i i acceptar l’acció manifesta dels nostres ac­ 77 tes originals tal com són sobrepassant els estereotips clixés de la nostre pròpia crea­
ció La mixtura subjectiu­objectiu ó o o l’olor de de misteri del que és és visible­invisible és és saber­nos curiosos Sentir­nos escoltar­nos deixar­nos penetrar per les capil·laritats dels sentits dóna el joc de »viure’s« una opor­ tunitat una aproximació del que és possi­ ble Moure’s entre entre el crepuscle i l’alba entre entre el el el cant del rossinyol i i el el el de de la granota entre el el el murmuri del rec i i i el el el to de de la brisa o o entre el el el plor i i i el el el goig del nadó en aquests espais­ temps entre les dues ribes el que és explícit no hi te cabuda Entre l’una i i l’altra suspès en una esquerda fina només puc sospirar inha­ lar el el el que el el el no­res el el el buit propici m’ofereix Lluís Peñaranda
artist born in in in Barcelona currently living in in in Castelló d’Empúries Spain