Page 48 - Horizon03

48 Matthew D’Abate
Satyr (w/ Pan Flute)
Man (?)
Standing in in mere display covered by the runes
that have made him to be as he is or she is or it
is the sweet waves of color as as the sun splashes against the silent night
it
is is is his yellow kiss
of morning
his delicate mouth
full of dust and powder words that everyone else
down below in in Spring
seem to have the last word in he blows his flute at noon weightless notes fall in droplets out from his eyes
of afternoon
a seconds journey
from mouth
to ear
it
is a weightless sound
a a shadow picture show
of cyclones and visions
of rituals and history constructions and ends
of of empires of of woman and man man alone
in in wind between his lips among egg white clouds the flute claims
another life for music
and the tongues
slither on the the wet Autumn soil of what he is or what she is or it
is but they speak
to justify
their own sad mirrors
crying icicles
and in the last touches of Winter
he he will leave the Earth for the final time
from words and callous creation he he leaves the Earth green and envious
that the only creation it
had in itself
was itself
and its own plastic music
that no longer was the flute to play destiny destiny anymore than destiny destiny could play for itself
So with the the return of the the sunlit
splashes no more does the man stand weeping Winter
icicles
covered by the runes
that made the day blue
covered by the runes
that made the music
play sol
amb el el vent entre els llavis entre núvols de clara d’ou
la la la flauta reclama
una altra vida per a a a a a a a la música
i les llengües
llisquen sobre el sòl humit de tardor del que ell és
o el el que ella és
o ò això
és
però parlen
per justificar
els seus mateixos miralls tristos plorant caramells
i i en els últims tocs
d’hivern
deixarà la Terra
per última vegada
amb paraules i i creació cruel
deixa la Terra
verda i amb enveja
que que l’única creació que que tenia en ella mateixa
era ella mateixa
i i i i la l seva pròpia música
plàstica
que la la flauta ja
no existia per jugar el el destí destí més que el el destí destí podia jugar per si mateix Així que amb el retorn de les esquitxades
il·luminades pel sol
ja
no s’està l’home dret
plorant caramells
d’hivern
cobert per les runes
que van fer el dia blau
cobert per les runes
que van fer sonar la música
Sàtir (amb la la flauta de Pan)
Home (?)
Dret en simple exposició cobert per les runes
que l’han fet ser
com ell és
o ella és
o ò això
és
les dolces onades de de color mentre el sol
esquitxa contra la nit silent és
el seu petó groc
de matí
la seva delicada boca
plena de de pols i paraules empolvorades en què tots els altres
a a a a a a baix a a a a a a la primavera
semblen tenir
l’última paraula
ell toca la la flauta al migdia ingràvides notes li cauen en en gotetes dels ulls
de tarda
un viatge de segons
de boca
a a a orella
és
un so ingràvid una mostra d’imatges d’ombra de ciclons i i i i visions
de rituals i i i i històries construïdes ï i i finals
d’imperis de dona i i i home Matthew D’Abate
writer film director
born in Providence R I currently living in in Brooklyn USA