Page 109 - Revista_DRETS

de nosaltres pensem que gairebé no ens tocarà. En can- vi, les manifestacions de Fridays for Future i altres mo- viments semblants són de gent jove perquè saben que sí que els tocarà. Quan de vegades criminalitzem els jo- ves dient-los que no estan respectant les normes hi ha una part de raó evident en el que diem però també hem de dir que aquesta pandèmia ens preocupa sobretot a la gent gran perquè afecta la nostra existència però no ens preocupem del futur dels joves. Cal tractar aquesta pandèmia amb una certa perspectiva i cal ajudar-los a protegir-se.
Hi ha algun consell, algun criteri a seguir per com- batre la por? Hi ha persones, sobretot gent gran, que fa molts mesos que pràcticament no surten de casa.
Per la meva feina parlo amb moltes persones. Algunes són grans. Algunes han perdut la seva parella. I em co- menten les dificultats que tenen per sortir. Hi ha coses que no hauríem de fer i algunes que podríem fer. El que no hauríem de fer és quedar-nos paralitzats i lliurar-nos a la nostàlgia, pensar què bonic era el món abans d’això. Això augmenta el neguit. A les persones grans sempre els dic que reprenguin les activitats adequant-les a les possibilitats actuals. Si abans sortia tranquil·lament sola a donar la volta a tot el barri, ara surti acompanya- da i doni una volta a l’illa. Faci alguna cosa. No es quedi a casa. Encara que sigui poc, això l’ajudarà. No oblidar l’activitat presencial. No renunciar a les trobades. És millor veure’ns sis que no veure’ns ningú. És millor veu- re’ns a l’exterior, amb mascareta i amb distància, que no veure’ns. Mantenir la presencialitat és fonamental. No s’ha de renunciar tampoc a tots els plaers que puguem obtenir, siguin sexuals, cuinar o anar a la muntanya. La por i la culpa s’engreixen sempre amb la renúncia. Com més ens confinem nosaltres mateixos, com més renun- ciem, més culpables i més porucs ens sentirem. La ma-
José Ramón Ubieto, durant l’entrevista| Pol Rius
nera de combatre la por és mantenir una certa norma- litat, limitada en els objectius –l’impossible que deia al principi–, però perquè acceptem l’impossible podem allò possible. Si ens tanquem, això no ens ajudarà gens.
Com s’imagina la fi d’aquest malson? Res tornarà a ser com abans de la pandèmia, com adverteixen alguns?
Cada gran canvi d’aquests deixa coses que queden. No ha estat la fi d’un món. El filòsof coreà Han parlava de la fi d’un món, no de la fi del món. No ha estat la fi del món i tampoc estic segur que hagi estat la fi d’un món. Caldria posar-se d’acord en què vol dir això. És clar que hi haurà coses que canviaran i em sembla que el que canviarà és un augment d’allò virtual sobre allò presencial, però també està a les nostres mans matisar aquests canvis perquè el destí no està escrit. La gent seguirà prenent decisions que influiran una mica en aquest futur que no està escrit. Si tots els professors accepten que allò online serveix millor que allò presencial, això portarà efectes nocius per a l’educació. Si la gent accepta que és millor que els periodistes no facin entrevistes presencials i que tot es resolgui per mail això afectarà el periodisme, als llaços socials... El teletreball canviarà inevitablement el món laboral. Això és segur. Ja ho està fent. Hi haurà coses de salut i d’educació que també, però el grau de canvi dependrà de les respostes de la gent. Imagino que al final, el dead line el posaran les vacunes, quan la por al contagi sigui escassa. Quedaran les últimes persones que els costarà una mica sortir i tornarem ràpidament a la normalitat, amb alguns canvis, ine- vitablement. Va passar amb la sida. Es va tornar a la normalitat, però la gent s’ho pensava dues vegades abans de no fer servir preservatiu a les relacions se- xuals. Ara passarà el mateix
109
JOSÉ RAMÓN UBIETO