Page 75 - Revista_DRETS

poder entrar al consistori tot i haver obtingut els vots necessaris per fer-ho.
Rodríguez Ocaña va néixer a Porcuna (Jaén) el 1922. De jove es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Als anys cinquanta del segle passat Fernando va emigrar a Barcelona. Va anar a viure a un habitat- ge de protecció oficial del que després seria el barri de Trinitat Nova. La seva història laboral es desenvolupa principalment a l’empresa Mevosa-Mercedes Benz, en què progressivament aniria adquirint perícia fins a aconseguir l’especialitat de verificador. Militant de les comissions obreres clandestines, va aconseguir infil- trar-se en el seu comitè d’empresa i participar en les negociacions amb la patronal.
La pèrdua de la
guerra civil va portar
a la desaparició de la democracia, però les inquietuds de la classe treballadora no les van aturar ni la repressió ni la fam de la postguerra
Però on la feina de Fernando Rodríguez va fer més fo- rat va ser en les reivindicacions veïnals. Una conjunció entre el partit on militava, Bandera Roja, les comuni- tats cristianes de base i l’Assemblea de Catalunya ha- vien estès la reivindicació de barris amb més i millors serveis.
Dins el moviment associatiu veïnal, la figura de Rodrí- guez Ocaña va anar agafant cada vegada més protago- nisme. De seguida es va adonar que la construcció dels barris es feia sense cap tipus de planificació urbanís- tica: manca d’aigua i serveis elementals, carrers sense asfaltar i sense clavegueram, escàs enllumenat i man- ca de transport públic, a més d’una falta total d’equipa- ments com escoles, guarderies, ambulatoris i centres socials. Va ser aleshores quan Rodríguez Ocaña va en- capçalar les protestes veïnals a la Trinitat Nova alhora que participà en la gestació de la Federació d’Associa- cions de Veïns de Barcelona, FAVB.
En el franquisme el sistema havia creat el que en deia democràcia orgànica. Era un subterfugi per no aplicar el sufragi universal que consisteix en el fet que cada ciutadà té un vot. Així, doncs, un terç dels regidors de l’Ajuntament, a Barcelona també, s’escollien pel vot dels caps de família, era el que es deia el terç familiar. Tot i les dificultats, Rodríguez Ocaña va protagonitzar, l’any 1973, la presentació d’una candidatura no con- trolada pel franquisme. Ho va fer pel Districte IX que integrava el territori de l’actual Nou Barris.
La conjunció de les associacions de veïns, partits po- lítics d’esquerres i l’Assemblea de Catalunya va donar
suport a Rodríguez Ocaña. El seu lema va ser: «el can- didato de los trabajadores». L’elecció la va guanyar amb 15.705 vots. Però la Junta Electoral, a instàncies del governador civil, va impugnar la seva elecció al- legant que no havia presentat els comptes de la seva campanya en el termini de les quaranta-vuit hores posteriors al coneixement del resultat. Finalment van col·locar de regidor a Alfonso Guasch Carrete, que havia obtingut 12.467 vots, és a dir, 3.238 menys que Rodríguez Ocaña. (La campanya electoral i l’aval que s’havia de presentar va costar 150.000 pessetes de l’època, que ara serien 901,51 euros).
A Rodríguez Ocaña la democràcia li va reconèixer l’es- forç. L’alcalde Joan Clos li va concedir la medalla d’ho- nor de Barcelona. Però el lluitador obrer no la va po- der rebre personalment, ja que el 8 de febrer de 2000, quan li faltava poc per complir els setanta-vuit anys, el seu cor es va aturar per sempre. Finalment serien la seva vídua i els seus fills (Tomás, Fernando i Ana Ma- ría) els que van assistir a aquest acte protocol·lari de reconeixement.
Democràcia municipal
No seria fins a les eleccions de 1979, les primeres de- mocràtiques als municipis després de la guerra civil, que l’Ajuntament de Barcelona va reprendre la seva tradicional tasca de suport als drets dels treballadors i la gent humil. En aquell primer ajuntament democrà- tic les forces d’esquerres (PSC i PSUC) tenien majoria, però van obrir el ventall en el que es va anomenar Pac- te de Progrés, a altres forces polítiques de centrees- querra i de centre. La tasca de recuperar la sobirania local i crear infraestructures per a la ciutadania era prioritària.
L’any 1986 el consistori barceloní va crear Barcelona Activa. Aquesta empresa municipal va néixer inicial- ment com un viver d’empreses. Va començar amb 16 societats incubades. Igual com passava durant la re- pública l’ajuntament es plantejava no només l’impuls de l’economia local sinó també la lluita paral·lela per la creació d’ocupació de qualitat.
Els successius governs municipals van seguir apostant per la tasca de Barcelona Activa. Entre altres coses han descentralitzat el seu funcionament acostant aquest servei als barris on més es necessita la formació ocu- pacional. Amb el govern que lidera Ada Colau va ar- ribar una novetat més a Barcelona Activa. La societat local s’implica en el foment del cooperativisme i l’eco- nomia social a la ciutat. Per tant, no només aposta pel desenvolupament econòmic sinó que posa en igualtat de condicions les empreses que tenen afany de lucre amb les que tenen la persona en el centre de la seva activitat.
I tornem al principi, mentre Barcelona és escenari de la lluita contra les noves formes d’explotació que adop- ten les plataformes digitals, la ciutat posa les eines per- què part dels acomiadats per les multinacionals del re- partiment a domicili creï la seva pròpia empresa, creï cooperatives que fan la mateixa feina però amb drets i salaris dignes. I la transformació té una peça clau en el cooperativisme que impulsa i ajuda el poder local des de Barcelona Activa. El cercle es tanca
75
DRET A UN LLOC DE TREBALL