Page 95 - Revista_DRETS

Quedem a les 10 del matí a la plaça de l’Ajuntament de la seva estimada Santa Coloma, la seva ciutat d’acollida a Catalunya. Ens trobem just quan toquen les campa- nes anunciant l’hora en punt. “Lenin deia que la pun- tualitat és la clau de la revolució”, etziba, abans fins i tot de dir bon dia, i mostrant un somriure sonor que l’acompanyarà durant tota la conversa.
El fotògraf Joan Guerrero (Tarifa, 1940) ens obre les portes de la seva passió que no és cap altra que la vida mateixa. Els seus amics, els paisatges i els carrers de les ciutats que ha estimat. Dels racons que l’han acom- panyat que estan gravats en “un rincón del alma”, as- segura, citant Alberto Cortez. La conversa avança pla- gada de referències a artistes i referents del tarifeny com Violeta Parra, Joan Manel Serrat, Pau Casals o Atahualpa Yupanqui.
La senzillesa d’aquest home que ha retratat el fran- quisme en les pupil·les dels veïns i veïnes, les migraci- ons (primer les internes i després les internacionals) i diverses crisis al voltant del món, omple d’esperança aquell que l’escolti. Part de la seva obra es troba ara reunida en l’exposició ‘La visió del ‘Vell Guerrer’’, es va poder veure a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). No es perd res (o gairebé res, com ens confessarà més tard) perquè sempre (o gairebé sempre) porta la seva inseparable càmera penjada a l’espatlla.
Joan Guerrero és tot agraïment, “a la vida, que me ha dado tanto” (de nou, Violeta) i a les persones amb les quals ha construït camí. Una d’elles, és l’aclamat fotò- graf Sebastiao Salgado. Just abans de començar l’en- trevista ens anuncia que té “una primícia” relacionada amb ell. Però es nega a explicar-la tot d’una. “Ja em preguntaràs”, diu. Així que comencem l’entrevista.
L’exposició és una retrospectiva de molts anys de treball. Quan comença amb la fotografia?
Vaig començar amb una caixa de llumins. Suposo que ho veuria en una pel·lícula o alguna cosa. Sembla que encara veig la caixa...Li vaig posar dos cordills, me la vaig lligar al coll i vaig començar a “fotografiar” els meus amics a la platja de Los Lances, o en un vaixell encallat en el qual jugàvem emulant a Robin de los Bosques. Ja hi havia una passió per la imatge.
D’on li ve?
No ho sé. Pot ser que d’una vegada que la meva mare i el meu pare ens van portar a un estudi fotogràfic que hi havia a Tarifa a fer-nos una foto per al llibre de famí- lia i la cartilla de racionament. Allà vaig veure aquella càmera i la imatge que va sortir dels cinc germans i els meus pares. Jo sentia passió. I la passió va ser la meva escola. Sembla una mica ximple dir que s’és autodidac- ta, però en el meu cas va ser així. Vaig aprendre a base de cops.
Els paisatges dels primers anys també van tenir molt a veure-hi. Van ser molt diferents: de Tarifa que és vent i fam, vaig passar a Puerto Real. En una fàbrica en la qual treballava veia al fons la badia de Cadis. Jo treba- llava de nit i sortia en despertar l’alba...Aquella llum!
Hi havia milers d’ocells. Era d’una bellesa grandiosa, però encara no tenia càmera.
“Vaig haver de vendre’m la càmera que tant em
va costar comprar per
a pagar-me el bitllet
d’El Sevillano cap a Catalunya. I no imaginava que seria només d’anada”
Com aconsegueix comprar la seva primera càmera?
Estalvi, estalvi i estalvi. No va ser fàcil, perquè era una època terrible, encara que no tant com ho va ser l’època a Tarifa, que va ser de fam. Però sí que va ser dolenta i, per això, vaig haver de fer com tants altres milers i em- prendre el viatge fins a Catalunya. Vaig haver de ven- dre’m la càmera que tant em va costar comprar per a pagar-me el bitllet d’El Sevillano. I no imaginava que seria només d’anada.
Quina intenció tenia llavors?
Treballar per a un dia tornar. De fet, vaig emmalaltir d’enyorança. No podia escoltar un pal de flamenc que es diu Alegrías de Cádiz que, per a mi, ni alegria ni res. Una melancolia! Vaig començar a treballar en la carretera del Tibidabo i en una fundició: el treball de qualsevol immigrant. Un dia el meu germà Lorenzo i jo decidim portar els nostres pares i ens establim al carrer Poeta Cabanyes, d’on acabava de sortir un noi, anomenat Joan Manuel Serrat. El meu carrer té nom de poeta. Poeta Cabanyes.
I així la lluita diària. Fins que un company de la fun- dició em parla d’un poble anomenat Santa Coloma, on llogaven pisos. Ell era com una espècie de corredor immobiliari, però versió passerell de fundició que feia els seus tripijocs. Al final, ens vam mudar tots al carrer Nuestra Señora de Montserrat i fins avui no m’he mo- gut de Santa Coloma. És el que li ha passat a tots els im- migrants, que arriben volent tornar, però no es torna.
Se’n penedeix?
No! En absolut. Vaig emmalaltir de melancolia, sí, però vaig tornar a poder escoltar Las Alegrías. I fins i tot vaig veure que la meva enyorança s’havia invertit: quan vaig de vacances i passen tres dies, ja tinc ganes de tornar a casa. Casa meva ja és Catalunya. Jo sempre he estat un home de racons: Tarifa, Puerto Real i ara Santa Co- loma, que per a mi és un racó, i ja està gravada en “un rincón del alma”.
CONVERSES PER L’ESPERANÇA
95