Page 108 - revista DRETS

pèrdues i, per tant, desenvolupen una postura de nega- ció absoluta, que és una negació psíquica molt evident.
“Sabem que no tot serà educable i podem enfocar l’educació envers tot allò que és possible educar, sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà”
Quan un té un problema greu pot pensar que no exis- teix i negar-lo. La negació és el fruit d’una ràbia inten- sa, sumada, lògicament, a una altra sèrie d’influències ideològiques, tecnològiques... Les xarxes socials estan impactant en la pandèmia. És molt important com les fake news, les bombolles de filtre, tots aquests sistemes de la vida algorísmica estan influint en la percepció que tenim i en els sentiments.
Que els més vulnerables sentin aquesta ràbia sem- bla comprensible. Estan sent més maltractats que mai. Els confinen en llars on no poden guardar cap tipus de distàncies. Es juguen més la vida.
Sí, és clar. El que ens ha demostrat la pandèmia és que les classes socials encara existeixen. Això ha passat a totes les epidèmies. Daniel Defoe explica molt bé com, ràpidament, quan a Londres es començaven a prendre les mesures de confinament per la pesta, tots els que podien se n’anaven al camp i es quedaven a la ciutat els que no podien fer-ho perquè havien de treballar amb el seu cos i la seva presència en el dia a dia i no tenien gent que ho fes per ells. Si bé el virus no distingeix en- tre classes socials –pot contagiar el president dels Es- tats Units i a l’últim refugiat de Lesbos– les respostes a la pandèmia sí que depenen de les condicions socials, de si es té accés o no a la sanitat, en quines condicions, com es viu el confinament, quina connexió es té per poder mantenir el treball i l’educació... Això és evident.
Els ciutadans se senten protegits pels seus gover- nants o tenen la impressió que els han abandonat, per incompetència o mala fe?
La desconfiança en els dirigents ja venia d’antic. Això és el que, entre altres coses, va donar tants èxits al populisme i a líders com Trump, Bolsonaro, Orban... Aquests líders es basaven en una desconfiança gene- ralitzada de la població respecte els seus dirigents. Apel·laven a que només ells es preocupaven pels ciu- tadans dels seus països. En realitat, era cinisme, per- què hem vist que el que els preocupava era el seu pro- pi benestar, en primer lloc. Aquest cinisme, encarnat pels dirigents i substituint la legitimitat democràtica tradicional, ja ens indicava que la desconfiança era un sentiment creixent. La pandèmia ha posat de relleu
les insuficiències dels dirigents. Crida l’atenció que ja sabíem que aquesta pandèmia es produiria. Hi ha molts informes que ho advertien. La CIA, el 2015, va elaborar un informe que pronosticava que al voltant de 2025 hi hauria una infecció respiratòria molt greu que acabaria sent una pandèmia. Ha passat una mica abans. També ho van predir la Fundació Bill Gates i molts estudis que ens deien que això passaria. La sorpresa és que pràcti- cament no hi havia plans de contingència. Ningú sabia on trobar mascaretes. Ningú sabia com organitzar una resposta sanitària d’emergència. La qual cosa vol dir que la imprevisió dels dirigents ha costat vides i ha fet que les coses fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i, per tant, hi ha una indignació i una ràbia que caldrà veure com manegen els responsables polítics. Passarà factura quan tot això acabi.
“La imprevisió dels dirigents ha costat vides
i ha fet que les coses
fossin pitjors. La gent és conscient de tot això i,
per tant, hi ha indignació i ràbia. Passarà factura quan tot això acabi”
S’ha accentuat el conflicte entre els joves i la resta de la societat. Se’ls acusa de no prendre’s seriosament la gravetat de la pandèmia perquè a ells la Covid-19 els fa menys mal que als adults i als vells.
Un altre cronista de la pesta és Giovanni Bocaccio. El seu Decameró és un relat de la pesta bubònica, que va assolar tota Europa, també Itàlia. Bocaccio parla de la passió dels joves per gaudir la vida intensament, ja que sabien que molts d’ells moririen. Ara el que ha passat no és la resignació davant d’una mort que no era percebuda així però sí la barreja de diversos aspectes. D’una banda, la necessitat que tenen els joves del contacte social, que és una necessitat diferent de la que tenim la gent gran. Els grans podem aïllar-nos, però per als joves el contac- te és fonamental per reconèixer-se entre ells. Els joves són els seus propis influencers. Per ells, els qui marquen els itineraris de les seves vides són els seus iguals, siguin influencers famosos o siguin companys del seu grup. I després estan en una edat en què s’han d’iniciar en tot, en els consums, la sexualitat, la diversió, el risc. A més, va coincidir que era l’estiu. Per ells, la distància social té a veure més amb la pèrdua de vida que amb la super- vivència. Per ells, perdre la vida és perdre el contacte. Hem de tenir una visió una mica comprensiva. També hi ha una certa hipocresia. Per què no ens preocupem els més grans pel canvi climàtic, quan tots sabem que és el proper desastre al qual assistirem? Ja ho estem veient en els incendis i en molts fenòmens climàtics. Els més grans no ens preocupem pel canvi climàtic perquè molts
108
EXPERIENCIAS
ENTREVISTA