Page 33 - revista DRETS

Les xifres de De Veí a Veí parlen per si soles: Si abans de la pandèmia distribuïa 2,5 tones de productes al mes, ara reparteix més de 70 tones
En Tobías té 63 anys i ha treballat tota la seva vida com a cambrer, segon maître i ajudant de cuina. Amb Barcelona com a base d’operacions, s’ha desplaçat durant setmanes o mesos a restaurants, hotels i esde- veniments de Catalunya, Canàries, Balears, Alema- nya i Gran Bretanya. Sempre amb contractes tempo- rals. Quan al febrer es va cancel·lar el Mobile World Congress, va veure truncades moltes hores de feina, i quan al març es va declarar l’estat d’alarma pel coro- navirus, va haver de donar la temporada per perduda. Els últims cinc mesos els resumeix amb un “tot se’n va anar al diable”.
“Jo estava molt bé, fins que va arribar el bitxo. Al març i l’abril teníem dates concertades, tothom estava fe- liç, fins que la cosa va empitjorar”, explica mentre fa cua per recollir una bossa de menjar al centre d’aco- llida Assís del carrer Isaac Albéniz, situat en el barri de Sarrià, que atén persones de tota la ciutat.
La falta d’ingressos el va obligar a fer cua en menja- dors socials: “Primer vaig anar al carrer Tarragona, després van tancar, d’un dia per a un altre. A la porta hi havia una llista amb llocs als quals podíem anar, i vaig anar a un menjador del carrer Equador, després al Paral·lel, però no vaig quedar satisfet. Vaig veure aquest i vaig venir fa tres setmanes. Vaig passar, em van fer prendre l’esmorzar, em van donar un pícnic per emportar. Vaig preguntar ‘puc tornar demà?’ i em van dir que sí”.
En Tobías viu a Les Corts en un pis compartit amb dos companys. Està pendent de rebre l’Expedient de Re- gulació Temporal d’Ocupació (ERTO) perquè quan es va posposar la celebració del Mobile, ell treballava en el proper hotel Hesperia Tower. “Porto mesos sense cobrar i l’ERTO és del 70% del sou. No sé què fer, però no vull deixar l’allotjament. Tinc 63 anys i m’han dit que haig de treballar fins als 67 per tenir la jubilació. De quina feina parlen? Si no n’hi ha”. En Tobías recull agraït el seu pícnic per acabar de passar el dia i s’aco- miada amb un “encara bo que tinc salut. I que duri!”.
La situació del Tobías és la de milers de nous pobres que s’han vist abocats a les anomenades cues de la fam en quedar-se sense feina, sense diners i despro- tegits pels retards de les ajudes estatals.
Suport veïnal
La Soukaina Douieb va arribar a la capital catalana fa dos anys i mig procedent del Marroc. El seu marit, d’origen malià, feia més de deu anys que feia d’aju- dant de cuina en un restaurant quan va tancar pel coronavirus i, fins al mes de juliol, no ha començat a cobrar l’ERTO. Després de diversos mesos sense entrada de diners, i amb un nen petit, als 30 anys, la Soukaina s’ha vist obligada a informar-se d’on trobar alimentació infantil i, pel boca-orella, ha arribat a l’ONG De Veí a Veí, situada al carrer Rocafort, en el barri de Sant Antoni del districte de l’Eixample.
“Ara el restaurant està obert, però no hi ha feina per a tots. El meu marit ha hagut de viatjar a Mali i Cos- ta d’Ivori per temes familiars i per posar en ordre la seva documentació, i jo m’he quedat a Barcelona amb el nostre fill. Em van dir que aquí em podrien aju-
Ana Basanta
Pol Rius (fotografia)
33