Page 53 - revista DRETS

men a ser d’una setmana per l’altra. Va ser un matí bonic. Una de les principals pors del moviment era que, sortint del confinament, la gent no estigués dis-
“La por era que la gent no estigués disposada a posar el cos per aturar els desnonaments. No només hi segueixen estant disposada, sinó que en té moltes ganes.”
posada a posar el cos per aturar els desnonaments com feia des de fa anys. No només hi segueix estant disposada, sinó que en té moltes ganes.
Al vespre, però, la Sònia va fer un tuit amb les fotos que havia fet per eldiario.es i algú li responia que ca- lia no oblidar les mascaretes. Les indicacions de la convocatòria eren clares: mascareta i distància. A l’hora de la veritat, la distància era difícil.
El 2 d’abril, en una conversa amb la Lucía Delgado per la revista Deriva, ens explicava com vivien el confinament des de la PAH de Barcelona, amb els grups de Telegram bullint: «Som humans, som pas- sionals i ens agrada relacionar-nos, i és important. Nosaltres, a més, a les nostres assemblees som molt de tocar-nos, llavors imagina’t! Que no ens puguem tocar, això és una bogeria, i llavors hi ha un munt d’emoticones, de vídeos...». Seria possible aturar desnonaments, o encara més, seria possible la PAH, sense aquesta proximitat?
Setmanes més tard, vaig moderar una altra conversa virtual, en aquest cas organitzada per Energies Co- munitàries amb algunes de les protagonistes de Re- trats de la Barcelona comunitària. L’Amparo Itur- riaga, de l’Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes, estava molt enfadada perquè les acabaven d’infor- mar que encara no podrien utilitzar els locals on fan els tallers de costura, cuina i bricolatge del projecte Més amb menys. Els tallers van néixer com una ex- cusa per fer xarxa i salut al barri i són, diu l’Amparo, «projectes d’acompanyament, d’estar en contacte amb la gent», i reprendre’ls és fonamental perquè la gent recuperi l’autoestima.
«En els equipaments no només es fa gimnàstica o s’aprèn anglès, es fa molt més que això, és una qües- tió de relacionar-nos, compartir, ajudar-nos, en de- finitiva, de no sentir-nos soles, de sentir que som importants per algú i ens tenen en compte, i haurem de batallar per això», diu l’Amparo. Justament la De- lia, que davant l’èxit de convocatòria recordava des- nonaments d’anys enrere, em deia unes setmanes abans que «la cosa més bona que té la PAH és la pro- ximitat, el valorar una persona com a tal, amb totes
les seves coses, perquè som molt diferents».
Diu l’Amparo que passen coses molt estranyes quan pots anar a un bar, a la platja o a un centre comercial però no als tallers del Més amb menys. El Sindicat de Llogateres es planteja el mateix. Després d’una pri- mera assemblea presencial —aquesta sí passada per aigua— a la plaça de Catalunya, ara es troben a Sant Antoni, però sota estricta vigilància policial.
El Nacho Quadras, de Ràdio Nikosia, deia en el debat d’Energies Comunitàries que el confinament el reafir- ma en la necessitat del contacte amb la gent i el poder fer coses que ens realitzin. «Molts de nosaltres em- malaltim perquè ens ha faltat això», assegura ell, que forma part d’aquesta associació formada per persones que viuen o han viscut amb un patiment mental. «Sa- lut és trobar-se l’un amb l’altre i realitzar-se com a per- sona. Això és salut».
Ara que es reivindica la importància de la distància física —i se’n diu distància social—, aturar el desnona- ment de la Liliana va ser una explosió de proximitat social. I no hem de negar la necessitat de protegir-nos i protegir la gent que ens envolta davant el virus, però no pot ser renunciant a aquesta proximitat. El repte, com em comenta la Brigitte Vasallo, que aquests dies treballa el tema, és «com recuperem la trobada física fent que sigui un espai de seguretat per tothom, que és un tema que sempre sobrevola, però especialment en aquests moments».
“La Najat i la Malika,
que no deixaven anar ni
el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».”
Deia el Nacho que aquesta pandèmia ha fet més evi- dent com els valors del neoliberalisme i de l’individu- alisme són insostenibles. Però per construir un món millor, un món en què valgui la pena viure, només ho podrem fer des de la proximitat social. Amb molta gent aplegada en una cantonada de Collblanc perquè la Li- liana i els seus fills no es quedin al carrer. Junta i amb l’alegria i l’energia de la Najat i la Malika, que no deixa- ven anar ni el micro ni el ritme, per cantar sobre allò que no s’entén: «gent sense casa, i cases sense gent».
P.D.: Buscant l’enllaç he vist que el Pere, amb un dels seus cartells en dinA4, és el protagonista d’una de les fotos que va fer la Carmen Secanella del primer escrac- he. Aquests dies està ingressat a l’espera d’una opera- ció, però això no li impedeix seguir donant guerra amb un full de paper, i des del Lokal ens van informant sobre el seu estat de salut. Això, a distància, també és proximitat social
53
DRET A L’HABITATGE