Page 107 - Revista_DRETS

“Les emergències –catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual– sempre fan aparèixer ac- tituds i sentiments diversos”, va escriure el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramón Ubieto en un article recent a Catalunya Plural. I és de les actituds, els senti- ments, les reaccions dels ciutadans i la societat davant la pandèmia que estem patint del que parlem aquí amb aquest professor de la Universitat Oberta de Catalu- nya (UOC), articulista, escriptor i membre de l’Associ- ació Mundial de Psicoanàlisi.
Cita a Freud quan li va dir a un amic que “l’optimis- me és un pressupost, el pessimisme, un resultat”. Vostè diu que el millor és ser “pessimistes adver- tits”...
Pessimista advertit vol dir que hi ha alguna cosa a la vida que és sempre impossible. Freud va recollir una frase de Kant. Kant deia que a la vida hi ha dues coses impossibles, una és educar i l’altra és governar. I Freud en va afegir una tercera, que era curar. Impossible vol dir no que no es pugui fer ni que faltin candidats –per- què no falten candidats ni per polítics, ni per mestres, ni per terapeutes– sinó que impossible, en el sentit lògic a què es referia Kant i després Freud, vol dir que són tasques per a les quals no tenim un pla programat i una ciència exacta. No sabem com cal educar amb pre- cisió. Sempre hi ha alguna cosa que un ha d’inventar en l’educació i a més sempre hi ha alguna cosa ineducable. Tu pots fer tot el possible perquè el teu fill o filla sigui d’una determinada manera, però sempre hi ha un punt en què ells decidiran al seu aire, alguna cosa en què s’educaran a la seva manera.
També passa amb el poder polític?
Això passa al govern. Per això hi ha presons, perquè hi ha persones que no responen a cap criteri de contracte social, de complir objectius... Reconèixer l’impossible vol dir que un no pot pensar que les coses sempre ani- ran bé, perquè hi ha allò que no anirà bé, hi ha l’impos- sible. sabent que hi haurà una part de l’educació que no es realitzarà. Part de l’ideal educatiu no es realitzarà, igual que no es realitza amb persones que vénen a cu- rar-se encara que sabem que no volen curar-se del tot, que hi ha una part del seu funcionament que no volen canviar, que ja els està bé tal com és. Tots tenim un in- curable. A això em refereixo amb ‘pessimista advertit’: a saber que hi ha una cosa incurable, ineducable, ingo- vernable, que forma part de la vida.
Hem renunciat a moltes coses aquests dies: reuni- ons, abraçades, menjars fora de casa, esports ... Ho acabarem acceptant com a normal?
Espero que no. Estic escrivint un llibre sobre com està canviant el món i com ho farà en el post-covid la salut, l’educació, els llaços socials, i en ell plantejo que no hem d’oblidar mai allò presencial. Fa poc, el profes- sor Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, deia que gairebé que calia donar la benvinguda a la Covid perquè grà- cies a ella es podria reiniciar el capitalisme i a partir d’ara allò presencial seria una mica obsolet, es podria automatitzar tot, la salut, l’educació. De fet, aquest serà el títol de la propera trobada de Davos: “Covid-19.
El Gran reinici”. Estem en el dilema entre oblidar la presencialitat i lliurar-nos a la virtualitat o mantenir la presencialitat com una cosa irrenunciable. El cos en la pedagogia és irrenunciable. Sense el mestre o la mestra de cos present no es pot educar bé.
Suportem la situació actual pensant que és transi- tòria i que aviat podrem tornar a abraçar-nos?
Tothom pensa això. Té aquesta il·lusió. El que ens està castigant ara, el que ens està produint la tristesa Covid, és que no té un dead line clar. Quan hi ha un atemptat terrorista, un huracà, una catàstrofe natural, un terra- trèmol, tothom sap que hi ha un dead line. Pot trigar uns dies, però quan detinguin al terrorista, quan l’hu- racà passi, recollirem les restes del naufragi, i ja s’haurà acabat. Serà un lapse de temps curt. El problema amb què ens trobem ara és que, com que no hi ha dead line, no sabem quan acabarà. Havia de ser a final d’any, ara ja diuen que serà entrat l’any 2021, potser l’abril, potser el juny o el setembre... Com que hi ha aquesta imprecisió, això fa que ens estigui costant una mica més mantenir els ànims, perquè s’està allargant, però tothom creu que això tornarà a ser com era abans.
La pandèmia ha accentuat la solidaritat entre les persones o ens hem tornat més egoistes, tancats en nosaltres mateixos, en els nostres països?
Daniel Defoe va escriure El diari de la pesta, que és molt interessant perquè t’adones que, en realitat, no hem canviat tant. Parla, per exemple, de la caritat que es va generar a Londres en relació a les persones més vulnerables, però explica també que tan aviat com va acabar la pesta també es va acabar la caritat. Tothom va tornar a anar a la seva. I aquí no serà molt diferent. Es- pero que quedin part o algunes d’aquestes coses noves que es van creant –no de caritat, perquè això no té gaire futur–, de col·laboració, de pràctiques col·laboratives. Que quedi per exemple una sensibilitat clara de què és essencial per les nostres vides: la sanitat, l’educació, la cura dels treballadors en el teletreball i totes les formes de precarietat laboral... Això sí que ho espero. Grans canvis subjectius, no crec.
Ha escrit que “no hi ha una experiència col·lectiva compartida. Cadascú ho viu d’una manera” i asse- nyala tres tipus d’efectes: la depressió, la inhibició social i la ràbia. Predomina algun d’aquests tres efectes?
Normalment els efectes se succeeixen quan una cri- si dura un cert temps. És com una mena de recorre- gut que tots fem. El primer que tots vam tenir va ser perplexitat. Què és això que està passant? És una cosa dels xinesos? Pot arribar aquí? Quan vam veure que podia venir ens vam començar a angoixar, a tenir por. Què serà això? Després ja vam començar a tenir, d’una banda, ràbia per no haver pogut evitar-ho, i, d’una al- tra, també tristesa perquè vam començar a veure les pèrdues, la gent que es moria, els treballadors que es quedaven a l’atur... No és que un vagi necessàriament darrere l’altre i molt menys col·lectivament. Estan sempre simultàniament i amb intensitats diferents. La ràbia extrema és una negació de tot. És el cas dels negacionistes. Molts d’ells no volen acceptar cap de les
CONVERSES PER L’ESPERANÇA
107