Page 115 - Revista_DRETS

Gemma Nierga ha simultaniejat la presentació de dos programes a TV3 i TVE. És un fet poc habitual, acostu- mats a la guerra de trinxeres periodístiques dels dar- rers anys. Des del 21 de setembre presenta a La 2, de 8 a 10 del matí, el programa de repàs de l’actualitat Cafè d’idees. Entre el 27 de setembre i el 15 de novembre ha presentat a TV3 els vuit capítols del programa Els meus fills, que tractava de la relació entre pares i fills en circumstàncies especials. Tot i que bona part de la seva activitat professional ha estat vinculada a la SER, ja havia treballat i presentat programes anys enrere a TV3 i TVE. Té un premi Ondas de ràdio, el de 1997, pel programa Hablar por hablar, que s’emetia de matina- da, a la SER. Hem volgut parlar amb ella i saber com veu i què en pensa del periodisme actual i del seu futur.
La política a Catalunya ha estat molt marcada els darrers anys pel procés independentista. La con- frontació que s’ha generat entorn aquesta qües- tió ha fet més difícil o més apassionant la feina dels periodistes?
Ens ha fet la feina una mica més complicada. Emoci- onalment estem tots molt implicats. Estem parlant d’uns fets, d’uns fenòmens i d’unes decisions políti- ques que ens afecten a tots. I això potser ha estat una dificultat per alguns periodistes que han confós el que estava passant amb el que ells voldrien que estigués passant. Ha complicat la distància necessària que hem de posar cap a tots els fets de què parlem. Ja no parlaré d’objectivitat o de subjectivitat. Ja fa molts anys ens en parlaven a la carrera de Periodisme a Bellaterra i vam descobrir que era impossible ser objectius, que era una utopia. Tots tenim les nostres emocions, ideo- logies, sentiments dins. Ara bé! Hem d’intentar acon- seguir que això no interfereixi en la nostra feina. Tots aquests anys de procés han estat molt emocionants per col·locar-te davant d’un micròfon i informar del que està passant, però s’hi ha barrejat molt les emoci- ons, les ideologies, les vivències que tots tenim.
Ha treballat a mitjans públics i privats. On tenen més llibertat els periodistes per treballar sense haver de satisfer els interessos polítics i econò- mics dels seus directius i propietaris?
Jo no he notat gaire diferència perquè parteixo de la base que el periodisme té una funció de servei públic estiguis a un mitjà privat o estiguis a un mitjà públic. He treballat en un mitjà privat bona part de la meva vida i ara estic treballant en un mitjà públic i no he canviat l’actitud. Sempre he entès que estava fent un servei públic i que havia d’explicar a l’oient o l’espec- tador el que està passant de la manera més honesta possible. Pel que fa a interferències, té més a veure amb les persones que et trobes pel camí, no tant amb el mitjà. Sempre hi ha càrrecs intermedis que confo- nen les ordres que reben a la seva feina i creuen que han d’intervenir molt en la teva. Forma part més del tarannà personal d’alguns caps que han confós el càr- rec amb ser massa intervencionista. Tampoc me n’he trobat molts. He treballat molts anys a la cadena SER i en porto uns quants a diferents mitjans i mai ningú no m’ha enviat un whatsapp dient-me què haig de preguntar o què no haig de preguntar. Els mitjans pri- vats comercials pateixen a vegades les interferències
dels interessos de grans empreses que hi posen molts diners. A la pública això no passa.
Existeixen mitjans de comunicació independents o tots depenen més o menys d’uns interessos eco- nòmics o polítics determinats?
Independent del tot no hi ha res. La primera depen- dència és amb nosaltres mateixos, amb la nostra prò- pia autocensura a l’hora d’interrogar el poder, a l’hora de controlar a qui governa. Una prioritat és no deixar de fer cap pregunta que consideri que s’ha de fer, tot i que en algun moment pugui dubtar. La part més com- plicada de les entrevistes són les repreguntes, no con- formar-te amb una resposta que creus que no respon a la teva pregunta. No voldria que aquest repreguntar voregés la impertinència, però els periodistes alguna cosa d’impertinents hem de tenir i hem de repreguntar fins que ens sentim satisfets amb la resposta.
En el seu cas no es mossega la llengua
No, ni em deixo cap pregunta dins. Ja ens hem fet grans. Hi ha una cosa de l’edat que ens va molt a favor. A vegades veig gent molt jove que es dedica al periodis- me. M’agrada mirar-los, però no sento enveja. Penso que és molt interessant veure com pots anar creixent, aprenent. Cada dia aprenc del programa.
Qui té més pes en la formació de l’opinió pública avui: els magazíns de televisió o ràdio clàssics o els influencers famosos?
Anem a públics, fragments de la població molt dife- rents. Els que veuen el meu programa, o el de la Lídia Heredia a TV3 o escolten Carles Francino a la SER no són els que segueixen aquests influencers, que tenen un munt de seguidors, molt més que nosaltres. És com una altra lliga. La lliga del Rubius, The Grefg... És una altra lliga a la qual nosaltres no arribem. El meu fill, que té 15 anys, no entén per què estic a Twitter. Troba que està molt passat de moda. Està a Instagram i segueix youtubers, que són la seva font d’informació. En ser fill de periodista això l’ha marcat una mica. Li hem dema- nat que mirés els titulars d’un informatiu i que després ja apagaríem el televisor. La majoria de joves no van a la tele a informar-se i menys a la ràdio.
Què influeix més en l’ànim d’una societat? Als Es- tats Units sembla que ho feia més un tuit de Do- nald Trump que un editorial o una informació de The New York Times
Ens movem en bombolles informatives. Els periodis- tes que fem aquest tipus de magazíns o informatius ens movem en una bombolla molt determinada, ple- na de periodistes i polítics, que ens aïlla de la realitat d’aquests youtubers. Quan en una reunió plantejo aquestes qüestions no tenen ni idea de qui o de què els parlo.
I no seria bo que aquestes bombolles es posessin en contacte?
L’altre dia vaig veure una entrevista amb The Grefg a La Vanguardia i em va semblar que era la unió de dues
CONVERSES PER L’ESPERANÇA
115