Page 47 - Revista_DRETS

L’oportunitat de volar
el més alt possible
A l’escola inclusiva,
els i les mestres confien en les capacitats i
el potencial de tots
els seus alumnes
Maria Josep Filgueiras
Tornem del descans i, per a sorpresa de totes i tots, ens trobem un full de paper a la butaca de la sala de conferències. El ponent ens proposa fer un avió de papiroflèxia. “Ah!, i que voli el més alt possible!”, ens repta amb un motivador somriure. El conferenciant va construint el seu avió i ens va indicant el perquè de cadascun dels seus doblecs. En pocs minuts, el centre de la sala s’ha convertit en la pista d’aterrat- ge improvisada de desenes d’avions. Uns s’han elevat més, altres han tingut un suau aterratge... D’altres, simplement, no han emprès el vol.
Per què? Doncs perquè hem repetit exactament el procediment ensenyat sense tenir en compte que no tots havíem rebut un paper del mateix format. I sense cap dubte, el format condiciona la manera de construir l’avió i la seva forma final. Condiciona, pre- disposa, però no és determinant. Aquí entra en joc l’educació.
Amb els seus avions de paper, el conferenciant, el professor David Bueno, ha exemplificat la diversitat de l’aula, la importància de conèixer les potenciali- tats i talents dels alumnes i, el que és més important, el respecte a la diversitat, la necessitat de proporci- onar oportunitats d’aprenentatge que siguin inclusi- ves i eficaces per a tothom. Perquè el cervell de cada persona és diferent i l’important és saber que l’edu- cació significa l’habilitat per modelar i treure-li el màxim profit. En això consisteix aprendre. En trans- formar el nostre cervell, perquè tots tenim un cervell plàstic, apte per aprendre tantes vegades com calgui.
Suposem que el paper que jo he rebut (la meva ge- nètica) no s’ajusta al model rectangular (format de la demostració). “Què faig? Amb aquest paper que
m’ha tocat mai podré construir l’avió? No sóc capaç! Què pensaran els meus companys de mi? Em rendei- xo, no participo...” Així em trobaré si m’han ensenyat una única manera de fer l’avió i he après que només aquesta és la correcta. “Amb el meu paper jo aquí no encaixo”, pensaré.
En aquesta situació es trobaven tradicionalment els alumnes amb necessitats específiques. En una es- cola basada en l’homogeneïtat i el model únic (tots rectangulars i seguint el mateix procediment) els alumnes etiquetats ‘d’especials’ no encaixaven. L’es- cola se centrava en les dificultats per sobre de les possibilitats (el format del paper era determinant). Les tasques de l’aula proposades no s’adequaven a aquests alumnes, el que sovint feia que treballessin sols i, per tant, a més de no gaudir de les activitats més estimulants proposades a la resta de la classe, no disposaven del suport que representa aprendre amb els companys. En resum, l’escola els oferia menys oportunitats. El currículum proposat era, en aquest cas, restrictiu i restringit. Com el paper sempre rec- tangular.
Però existeixen alternatives. “Amb el meu paper hi ha una altra manera de fabricar un avió. Ho provo! Puc fer-ho! El meu avió serà únic, diferent, potser més petit i lleuger, però podrà alçar el vol. Començo! A tots els encantarà!” En aquesta situació es troba l’alumne quan l’escola veu que una sola manera de fer no serà òptima per tothom, esdevé flexible i vari- able i és capaç de proporcionar diverses opcions.
Aquesta és l’essència de l’educació inclusiva. Capaç d’individualitzar l’aprenentatge per a tots els alum- nes. I que té com a objectiu l’educació integral, els valors de justícia, respecte, tolerància i solidaritat. On les propostes, la metodologia utilitzada i el sis- tema d’avaluació s’adeqüen a la diversitat de l’aula per què cada alumna (“jo, amb el meu singular pa- per també!”) aprengui. En resum, una escola amb un currículum flexible “que em dóna l’oportunitat d’aprendre amb alegria i motivació juntament amb tota la classe”. Amb papers diferents per construir avions diferents.
Ara, com recorda el professor Bueno, els avenços en neurociència ens permeten saber com aprenem, la importància de les emocions, la memòria, els proces- sos perceptius, la motivació..., i ens aporten evidèn- cies científiques sobre les estratègies pedagògiques que funcionen. A l’escola inclusiva, el docent ja sap que cada cervell és únic, coneix els talents i expec- tatives dels alumnes i confia en les seves capacitats i en el seu potencial. Els i les mestres saben que les emocions que transmeten, les seves actituds, la crea- ció d’un entorn segur i comprensible i la planificació d’aula exerceixen una gran influència en el desenvo- lupament del cervell i en la forma de percebre l’apre- nentatge dels seus alumnes.
En conclusió, la responsabilitat de la comunitat edu- cativa és garantir models educatius que donin res- posta a tot l’alumnat. O, dit d’una altra manera, que els nens i nenes, sigui quin sigui el paper heretat, tinguin l’oportunitat de construir el seu propi avió i volar el més alt possible
Maria Josep Filgueiras Psicòloga i logopeda de l’CEEPSIR (centre d’educació especial proveïdor de serveis i recursos)
a la Fundació Estima-Niu
47
OPINIÓ