Page 83 - Revista_DRETS

Els pares de Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Ber- tran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la de- mència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a por- tar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desa- profitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser in- cinerat, però la funerària va dir que portava un mar- capassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el gerià- tric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavi- rus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandè- mia i va atorgar temporalment la gestió a les Herma- nas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visi- tar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montser- rat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, se- gueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barce- lona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pan- dèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espan- tada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes... que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’esti- ma’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tran- quil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”.
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes... Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va do- nar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mental- ment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i video- trucades, es va anar asserenant. “En els pitjors mo- ments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geri- àtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns per-
DRET A NO PATIR DISCRIMINACIÓ
83