Page 9 - pedraiferro 02 2019

«Al lo de lo imposible» és un gran treball que ha signi cat una experiència única en el món audiovisual i que ha sigut reconegut a nivell mundial. Com ha viscut durant aquests anys eixe «miracle»?
Treballant dia a dia. En realitat va ser una aventura tan exigent, a nivell físic i psicològic, que la tasca de dirigir Al lo de lo imposible a penes deixava espai per
a res més en la meua vida. Va haver-hi anys que vaig estar fora de ma casa deu mesos i al nal d'aquest cicle professional es pot resumir tot eixe esforç amb unes dades que re ecteixen l'excepcionalitat dels 28 anys en què vaig estar dirigint aquest programa: unes 190 expedicions de diferents activitats aventureres, uns 350 documentals (inclosos els que vaig realitzar dins de les sèries De 0 a 8.000 metros i La Tierra que heredamos) i unes 2.000 persones, entre tècnics i especialistes, que passaren pel nostre programa.
Quina és l'aventura que més empremta ha deixat en la seua carrera professional?
Probablement la primera expedició al K2 de 1983, per la quantitat d'errors que vaig cometre i dels quals vaig aprendre per al futur, i la de 1994 a la mateixa muntanya, perquè ens va marcar d'una manera indeleble a tots els que participàrem en aquesta. Crec que aquell documental és un dels millors que hem fet i ha marcat una generació d'alpinistes espanyols.
I el seu viatge favorit?
Probablement la travessia del desert Takla Makan, a la regió del Xinjiang xinés, una aventura que hui ja no pot realitzar-se. Vam estar un mes caminant en completa soledat per un desert inabastable, uns 300.000 quilòmetres quadrats, acompanyats per 28 camells bactrians i un grapat d'uigurs, sense cap classe
de suport exterior. Va ser una experiència fantàstica, quasi una experiència interior, religiosa.
I, de tots els cientí cs i aventurers als quals ha acompanyat, quins són els seus records?
Tinc molt bons records de tots els companys que es van apuntar a eixa magní ca «catifa voladora» que va ser Al lo. Entre altres el catedràtic Eduardo Martínez
de Pisón (que va ser a qui se li va ocórrer eixa metàfora), un dels grans savis humanistes que hi ha a Espanya. Però per descomptat tots els meus amics alpinistes que van començar al meu costat eixa gran aventura, com Juanjo San Sebastián, Ramón Portilla, José Carlos Tamayo, i desenes de companys més, des de Juanito a Iñurrategui, passant per Edurne, Vallejo, Casado, Guillermo, Morillas o el grup de piragüistes amb Antxon Arza i Ángel Cheliz i els espeleobussejadors... Me’n queden un muntó en el tinter i no vull ser injust però és impossible anomenar-los a tots.
magazin P. 8 / 9