Page 13 - Microsoft Word - JOCS FLORALS 2020 FLIPPDF_3.docx

Benet Iñigo

Ara?! Justament ara?!

No era el millor moment. De fet, era el pitjor. La Mònica es feia creus de la mala sort que tenia. En
primer lloc, per la companya de pis que havia trobat. Al principi semblava la millor candidata; alegre,
xerraire, bona cuinera, i sobretot, tenien aficions comunes. Impossible imaginar com acabaria tot
plegat. Però d’això, en tot cas, ja feia un temps, i ja començava a assumir que l’havia espifiat. I més
que atribuir-ho a la mala sort, havia de reconèixer el seu error de càlcul, la seva incapacitat per veure
els problemes que li portaria, el que l’havia conduit a la situació en que es trobava. El que sí, segur,
de totes totes, era mala sort, era que arribés el maleït virus de la Xina just en aquell moment, i que el
el govern decretés l’estat d’alarma i el confinament de la població tres dies enrera. Allò sí que no era
culpa seva. Només una setmana abans ningú hagués dit que tota la població s’hauria de tancar a casa
i no sortir-ne fins... vés a saber. I per la Mònica, allò era un desastre més gran del que us pugueu
imaginar. Una mala sort de la mida dels creuers que havien deixat d’atracar al port, de la mida de
l’edifici que tapava el sol al seu balcó, de la mida del 3 de 8 que tant recordava i anhelava i que cada
cop semblava més gran. Una mala sort ENORME.

Era tanta la mala sort de la Mònica... A veure, aquesta crisi s’havia endut els plans, les esperances,
els somnis de moltíssima gent. Ella ho sabia. Coneixia la parella del tercer, que portava un any
planificant un casament que no farien. Coneixia la senyora Remei, del primer, per qui l’única ilꞏlusió
de la setmana era la visita del net. Tocava els dilluns, però ja en feia dos que no el veia, que el nano
treballa d’infermer i no vol exposar-la de cap manera. I d’això de les videotrucades poc que en sap
res, la Remei, que té un telèfon d’aquests amb les tecles grosses i pantalla petita, que amb prou feines
s’hi guipa. Mala sort també pels del segon, tots dos autònoms, i ai com s’ho faran ara per pagar el
lloguer. Fins i tot mala sort per l’Antonio, el porter, per qui la vida sembla que sigui fer petar la
xerrada a la porta, i és clar, ara, ni porta ni xerrada ni res. Però no, ella guanyava, ella tenia més mala
sort que ningú de tots ells.

I ho va veure clar des del principi que allò era la mala sort més gran que havia tingut mai. De fet,
mentre escoltava Pedro Sanchez dient allò de “pedimos a todos los españoles que se queden en casa”
es va començar a menjar les ungles. Que, a veure, d’espanyola ella no en tenia res, però l’ordre sí que
anava dirigida a ella i li va caure com una llosa. En aquell moment no li anava gens bé quedar-se a
casa, miri. Així que primer la mà esquerra i després la dreta. No ho havia fet mai, i en només tres dies
s’havia quedat sense ungles. Una desaparició miraculosa. Justament, el que necessitava... es deia amb
una expressió boja als ulls, mentre reia per no plorar.

La Mònica veia amb desesperació el carrer desert i el control policial que de tant en tant s’instalꞏlava
a la cantonada. Com podria passar desapercebuda en un carrer tant buit i amb més agents que mai
vigilant moviments sospitosos? L’angoixa se la menjava. Menjar, l’altre problema. I és que justament
poques hores abans que comencés el malson s’havia desfet de tots els congelats... El congelador
amagava, i conservava, el pecat original de tota aquella ansietat. Els braços, cames, tronc i cap
d’aquella irritant companya de pis. No se’n va saber desempallegar ni quan era viva ni ara que era
morta. Però no se’n penedia. S’ho havia guanyat. La Bàrbara havia signat la seva sentència quatre
dies abans, a poques hores del discurs del president espanyol; “els del Poble Sec no sabeu fer castells,
els de la Sagrada Família som millors....”. Nyi nyi nyi. Fins aquí podíem arribar.