Page 13 - Diari Catala

No seria estrany creure que a classe hi ha articulada una màfia de contraban de drogues encapçalada
per dones. Silenciosament, s’apropen les unes a les altres i es xiuxiuegen a cau d’orella. Segons més

tard, l’una fa que no amb el cap. L’altra segueix caminant, tot prosseguint amb la seva cerca. Fins que
troba una que li diu que si amb el cap. I quan una diu que si, el subjecte preguntat, de la manera més

subtil possible, agafa la motxilla o la bossa i comença a escorcollar i a obrir butxaques petites, i en

treu un diminut estoig petit i amb estampat floral. Crec que les flors, les purpurines i les coloraines
són per dissimular la cocaïna que hi porten dins. Segons més tard, després d’una mirada còmplice en-

tre ambdues dones, l’una, amb la mercaderia ja a la mà i torçant els ulls d’una banda a l’altra de l’au-
la, esquivant especialment les mirades furtives dels mascles, es posa de puntetes i camina ràpidament

cap al bany, no sense abans haver-se escorcollat la butxaca per enterrar-hi la droga ben en dins. Des-

prés les perdo la pista, però quan surten dels lavabos semblen més tranquil·les i relaxades. Caminen
més segures i la por s’ha esfumat de les seves mirades. Potser no és cocaïna, potser és algun derivat

de la morfina per a gent comuna dins un món estressat.

Aquest és potser un mode massa rocambolesc o irònic per explicar com ens demanem tampons i com-

preses unes alumnes a les altres. Però res més lluny de la realitat. Aquest secretisme, aquests amaga-
talls espontanis entre cos i taula, per on es passen els plastiquets amb la màxima perspicàcia possible,

com si haguéssim d’amagar-nos de sagnar, de ser vives, de ser fèrtils, de ser dones. M’amoïna molt
que en les aules de les dones que haurien d’estar liderant el moviment feminista modern, es produei-

xin aquests moments d’avergonyir-se de quelcom tan natural com ho és la menstruació. Es sexualit-

zen i es cosifiquen els nostres cossos constantment, a xarxes socials, mitjans de comunicació i, sobre-
tot, a la publicitat. Estem tipes de veure portades de revistes amb dones posant de mil formes que

semblen de ciència ficció, i encara més d’empassar-nos fotografies sensacionalistes de víctimes de la
guerra Síria amb membres amputats i molta sang pels terres – dels que després se’n fan els maldits

videojocs bèl·lics-. Però després, quan hem de demanar-nos entre companyes una eina antiquíssima

per cobrir les necessitats naturals dels nostres cossos, de la nostra sang, ens escandalitzem i ens pas-
sem els tampons com si es tractés de la droga més il·legal del món.

I sé que algú podria al·legar-me a la tradició masclista i secretista que hem patit i que seguim patint al
territori espanyol, però jo penso que hem de ser les mateixes dones, com a subjectes actius, les que

comencem a deixar enrere aquesta classe d’accions i reaccions i entendre, comprendre, abraçar i esti-
mar els nostres cossos i les nostres regles. Si algú té fàstic de la regla és obvi que és un retrògrad que

no ha fet ni una classe bàsica de biologia de la ESO. Però que ens avergonyim les dones de sagnar, de

ser vives, de ser nosaltres mateixes, és un fet que ha de canviar immediatament.