Page 112 - revista DRETS

contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el ma- teix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada in- ferior, poc important. Això també passa en l’àmbit far- macèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.
“Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.”
Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva fe- minització del sector sanitari.
Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una deter- minada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que se- gurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.
En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els es- tudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a profes- sionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envol- tar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la do- cència universitària d’incorporar-la a totes les assigna- tures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatu- ra per assignatura.
Per on cal començar?
L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la re- cerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs... ja tinguin una
mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones.
El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va per- metre aconseguir una xarxa de recerca a escala mun- dial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.
La crisi sanitària de la Covid-19 ha disparat en- cara més el consum d’ansiolítics i antidepressius. Segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’ad- ministren a dones. A què ho podem atribuir?
El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professi- onal i que les impulsa a fer treballs precaris o que co- bren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condici- ons de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.
“Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.”
En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equili- brar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?
A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en gene- ral, el teletreball de l’home era sempre el prioritari.
112
EXPERIENCIAS
ENTREVISTA