Page 113 - revista DRETS

L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el di- nar, ajudava als fills a fer els deures... tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.
En quina mesura afecta la seva salut que les do- nes es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?
Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, so- bretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música... a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nos- tres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la so- cietat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.
També parla en el llibre de la importància d’en- vellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?
S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’en- velliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mò-
La metgessa
Carme Valls
| Cristina Candel
mies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algu- nes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més per- sonal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.
A la part del final del llibre parla de les condici- ons de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.
La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les do- nes en els estudis i encara trigarà molts més a fer vi- sible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensu- alitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el mà- xim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida
113
CARME VALLS