Page 74 - revista DRETS

pare de l’urbanisme es desplacés a Madrid, acompa- nyant a una delegació d’entitats obreres, per discutir amb el ministre de Foment del govern d’Espartero les reivindicacions dels treballadors barcelonins.
I com defensar els més dèbils sempre ha estat arriscat en aquest país, Ildefons Cerdà fou destituït després com a regidor pel capità general Zapatero. Fins i tot, Cerdà fou empresonat dos cops. Però entre 1864 i 1866 va tornar a ser elegit regidor de Barcelona. I més tard el compromís social i polític van dur Ildefons Cerdà a formar candidatura amb pròcers de la primera Repú- blica, com Estanislau Figueres, futur president, i Pas- qual Madoz, ministre d’Hisenda.
Cal pensar que a mitjans del segle XIX no existia la se- paració entre dirigents polítics i sindicalistes que es dóna ara. Així veiem com Baldomer Lostau, que el 1872 formà part de la Secció Regional Espanyola de la In- ternacional Obrera, era escollit un any abans diputat a les corts per Gràcia i després membre de la Diputa- ció de Barcelona (1872-1873), des d’on tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català. La proclamació va comptar amb el suport de l’alcalde de Barcelona, el també federalista Miquel González i Sugranyes. L’acció es va desconvocar després que el president de la República espanyola, Estanislau Figue- res, accedís a la reivindicació popular, prometés la dis- solució de l’exèrcit a Catalunya i la seva transformació en un cos voluntari al servei de la República i destinat a lluitar contra els carlins.
La Canadenca
Barcelona seria també escenari d’una acarnissada llui- ta pels drets dels treballadors i de la victòria sindical posterior que va involucrar bona part de la seva pobla- ció. El gener de 1919 va començar el conflicte després que la direcció de l’empresa elèctrica Barcelona Trac- tion Ligth and Power (coneguda com La Canadenca), anunciés que feia fixos vuit administratius i al mateix temps els abaixava el salari. Els escrivents van protes- tar i van ser acomiadats. El sindicat CNT, al que alguns pertanyien, els va donar suport. Amb un efecte similar a l’alenar de les papallones, el conflicte es va multipli- car gràcies a la solidaritat d’altres sectors i durant qua- ranta-tres dies la ciutat va restar a les fosques enmig d’una vaga general.
La protesta en favor dels drets dels treballadors la va dirigir Salvador Seguí, el noi del sucre. El 19 de març es va convocar una magna assemblea a la plaça de braus de les Arenes. Hores abans la majoria dels empreso- nats havien estat alliberats, entre ells el noi del sucre. De l’assemblea en va sortir l’acceptació de l’acord que implicava que, per primer cop, la jornada laboral que- dava legalment fixada en vuit hores. Barcelona tornava a ser escenari d’una lluita obrera i de la conquesta de nous drets.
Layret, educació i treball
Francesc Layret, advocat dels treballadors de la CNT en moltes causes, va ser un dels pocs responsables po- lítics que va donar suport a la vaga de La Canadenca. Pocs recorden que Layret, que va ser assassinat el 30 de novembre de 1920, era també regidor de l’Ajunta- ment de Barcelona. La patronal no li va perdonar el
seu posicionament a favor del sindicalisme i tampoc que anys abans, el 1908, hagués confeccionat el pres- supost extraordinari de la ciutat, que la dotava d’esco- les municipals gratuïtes, mixtes (amb nens i nenes a la mateixa aula), sense adoctrinament en religió, tot i que facilitava que s’impartís formació religiosa només a aquelles famílies que ho demanessin, i en les quals l’ensenyament s’impartiria en català.
I precisament l’assassinat i la seva qualitat de regidor de Barcelona va propiciar que els barcelonins li retessin un últim i multitudinari homenatge quan va morir a mans de pistolers de la patronal. Un enterrament que només es pot comparar amb els que els barcelonins va fer a personatges com Seguí, Francesc Macià o Buenaventura Durruti.
Un sindicalista a l’escola industrial
Anys més tard es tornava a produir la doble vinculació entre la capital catalana i els drets dels treballadors i les classes populars. Rafael Campalans, que havia estat membre del PSOE i de la Unió Socialista de Catalunya (USC) era nomenat l’any 1922 director de l’Escola del Treball de Barcelona, una institució destinada a do- nar formació professional als treballadors i ajudar al desenvolupament industrial de la ciutat i de Catalunya.
Amb l’arribada de la república, Campalans va ser elegit regidor de Barcelona. Un dels elements, a més del ca- talanisme, que el va dur a trencar amb el PSOE i optar pel socialisme català va ser la discrepància respecte a les relacions que havia de tenir la UGT amb la majori- tària CNT.
Durant la segona república l’Ajuntament de Barcelo- na va mostrar la seva preocupació per la situació de la classe treballadora. Entre altres projectes que es van covar al consistori barceloní durant aquella etapa hi ha plans de sanejament dels barris amb més població o un incipient projecte de subsidi pels obrers en atur forçós.
La pèrdua de la guerra civil va portar a la desaparició de la democràcia a tots els àmbits. També el municipal. Però les inquietuds de la classe treballadora no les van aturar ni la repressió ni la fam de la postguerra.
El regidor al qual el règim va boicotejar
Un cop transcorreguts els anys més durs del fran- quisme, el règim va obrir un xic la mà. Una de les po- ques possibilitats que la gent s’organitzés va ser la cre- ació d’associacions de veïns. Inicialment a Barcelona aquestes entitats les van crear veïns dels barris comer- cials. La seva tasca era sobretot organitzar les festes del barri. Per això van ser nomenades «bombilleres», per la seva preocupació per il·luminar els carrers i do- nar ambient a les festes.
A poc a poc aquestes organitzacions es van estendre cap a barris obrers que van omplir de reivindicacions el que inicialment semblava només tenir una finalitat estètica i de participació festiva. En aquest context apareix la figura de Fernando Rodríguez Ocaña, un obrer i representant del moviment veïnal que no va
74
EXPERIENCIAS