Page 80 - revista DRETS

i a les persones, no hi ha cap reconeixement social ni econòmic. Amb la pandèmia s’ha fet evident que les tasques de cura són essencials, però ho han de ser en el mercat laboral, no només a l’esfera privada”, opina Sira Vilardell. I és que el cas de les dones treballadores de les cures en situació de precarietat és sovint, també, el cas de dones migrades que treballen sense contrac- te. Una d’entre el miler d’històries és la de la Johana López, nascuda a Hondures i veïna de Barcelona des de fa 10 anys.
Avui, la Johana té papers, però li va costar ben bé set anys aconseguir-los. “Vaig ser explotada de diverses maneres i en diverses feines, però vaig aguantar per- què volia regularitzar-me”, explica. Durant anys va treballar en el sector de les cures, gairebé sempre d’in- terna, ajudant persones grans. “És molt difícil trobar algú que et faci contracte, encara que tinguis papers. Molta gent t’enganya i et diu que te’l faran, però és mentida”, recorda la Johana, qui assegura que la pan- dèmia els ha afectat molt com a col·lectiu “moltes han estat acomiadades, sense atur ni ajudes, però això ens ha passat sempre”.
“La situació no ha millorat: les noies que treballen d’internes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere. L’única cosa que ha millorat és que hem aprés a organitzar-nos”
La Johana denuncia un constant racisme i explotació: “la cosa no millora, les noies que treballen com a in- ternes t’expliquen les mateixes històries avui que anys enrere”. L’única cosa que ha canviat, segons Johana, és que les treballadores s’han organitzat. Un dels exem- ples de xarxa per a les dones migrades és el col·lectiu barceloní Mujeres Migrantes Diversas (DMD), del qual la Johana forma part. Es tracta d’un grup, com- post principalment per treballadores hondurenyes de les cures, que lluiten pels drets de les seves companyes. “Ens resolem els dubtes i batallem plegades perquè es compleixin els nostres drets. No som menys que nin- gú”, afirma.
Una de les grans victòries recents de DMD ha estat l’èxit de la caixa de resistència que van posar en marxa a Barcelona durant els moments més durs de la pan- dèmia. Entitats socials i persones particulars van en- greixar un fons que va servir per ajudar les companyes que s’havien quedat sense feina. I en molts casos, això va implicar quedar-se també sense casa. “Jo vaig ser interna durant molts anys i només lliurava 6 hores a
la setmana, durant les quals no tenia on anar. Sovint em tancava a l’església a resar”, recorda Johana, qui explica que un dels motius pels quals s’aguanta tanta explotació és perquè “la feina, per molt precària que sigui, de vegades et dóna un sostre”.
Però amb un sostre no és suficient. Un dels problemes que denuncia el col·lectiu, lligat al fet de treballar sen- se contracte, és que a moltes internes se’ls nega el dret a empadronar-se a la llar on treballen i viuen. Segons la llei d’estrangeria, es necessiten tres anys de padró per a poder accedir als papers, per això, moltes treballado- res internes opten per llogar una habitació, en la qual no hi viuen o, com a molt, hi passen una nit a la setma- na, per a poder-s’hi empadronar. “Però no totes tenen aquesta sort: amb un sou de 500 o 600 euros, quina ha- bitació vols llogar a Barcelona?”, es pregunta.
Pagar amb la salut
El padró no és només necessari per a accedir al per- mís de residència, sinó també per a poder optar a al- tres serveis bàsics, com l’atenció a la sanitat pública. Segons la llei actual, que regula l’estat de les treballa- dores de les cures, treballin amb contracte o sense, no tenen dret ni a la prestació per atur ni a una baixa labo- ral. Aquesta és la causa d’històries com la de la Joha- na: “una vegada quasi em desmaio per febre, anava pel passadís agafant-me als marcs per a no caure a terra, però la senyora de la casa, en lloc de deixar-me reposar, em va manar que fes el sopar”, recorda. “Sort que no va ser res i em vaig recuperar, però n’hi ha d’altres que no van tenir aquesta sort”, diu.
Les dones, sobretot aquelles que es troben en situaci- ons de precarietat i vulnerabilitat, són més propenses a patir -i aguantar- vulneracions de drets a les seves feines. “Moltes vegades es toleren mals tractes per por a perdre el treball, sobretot quan aquest va associat a la llar”, explica la Sira Vilardell, qui també fa referèn- cia al fet que moltes dones suporten malalties o lesi- ons sense agafar-se la baixa, per por a les repercussi- ons que això pugui tenir. Segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), el 2018 hi va haver 251 dones que van patir una malaltia relacionada amb el seu àmbit laboral, però no es van agafar la baixa. El doble de dones que d’homes.
Tota aquesta càrrega econòmica i la por a perdre la fei- na per una baixa es transforma en pressió psicològica. Tant és així que, segons la mateixa ASPB, el 75,9% de malalties mentals relacionades amb la feina les afec- ten a elles. “Vivim en una societat androcèntrica que diu a les dones que no valen res, que no els deixa desen- volupar una carrera i les impulsa a treballs precaris o a cobrar menys que un home per la mateixa feina”, as- segura la doctora Carme Valls, endocrinòloga i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). “La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf. Això la fa més ansio- sa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida”, sentencia.
Aquesta postura de Valls se sustenta amb dades, que assenyalen que el 85% dels psicofàrmacs s’adminis- tren a dones. “És molt més freqüent que, a la primera
80