Page 84 - revista DRETS

què estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la...”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aques- ta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves pro- postes al Parlament i es van reunir amb els grups par- lamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sani- tària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors en- traven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aï- llament perquè en les residències estaven absoluta- ment totes les places ocupades. Quan tens habitaci- ons dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gaire- bé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indig- nes”.
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb proble- mes mentals i un alt nivell de dependència no assimi- len l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’apren- dre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els anci- ans què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irrepa- rable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per ha- ver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars vi- uen amb “moltíssima indignació”. La manca de man- teniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1,
84
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visita- ven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confi- nament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimp- tomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascare- ta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa perso- na dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mas- careta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La socie- tat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinado- ra 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les
Caty Serrano | Pol Rius