Page 37 - Revista_DRETS

Emilio Folch s’ha quedat sense casa i amb una pensió que just li dóna per pagar-se una nova habitació
Pensionistes sense llar
L’Emilio Folch va néixer a Barcelona fa 69 anys. Amb una pensió de 683,50 euros al mes, després de treba- llar durant dècades en els equips municipals de ne- teja, mai va imaginar que podria veure’s al carrer. “A mi el pis m’ha volat. Jo tenia casa. La meva mare va morir fa tres mesos, amb 99 anys. Vivia amb ella, era un pis de propietat, jo la cuidava, anava a comprar... però en morir-se, no vaig poder arreglar els papers. No vaig poder fer-hi res. Vaig haver de lliurar les claus i marxar”. Paga 300 euros per una habitació en el Po- ble Sec en un pis que comparteix amb tres homes. La seva dona, de la qual es va separar, va morir de càncer fa anys i la seva única filla viu a la casa que va heretar de la mare.
Durant la pandèmia, l’Emilio es va veure fent cua en- front de l’Església de Santa Anna, situada al carrer del mateix nom, en ple Gòtic i molt a prop de plaça Cata- lunya. Ciutat Vella ha estat un altre dels districtes cas- tigats per la pandèmia i la desesperació. “Vaig estar al carrer, em van robar el mòbil, les ulleres i les meves pertinences. Jo abans de tot això menjava en un bar,- de menú de 8 o 9 euros, o a casa. Ara vinc aquí”.
Entre l’estrès i la incertesa
La Lourdes Sáez treballa des de fa 19 anys en el sector de la neteja de la terminal T2 de l’aeroport del Prat, que va tancar amb l’inici de l’estat d’alarma, i està en situació d’ERTO des de l’1 d’abril: “La sensació que tinc és d’incertesa perquè no sabem si ens rescataran. L’empresa per la qual estic contractada, Sacyr Facili- ties, va avisar d’un dia per a un altre del tancament de la T2. Va ser tot a correcuita, un estrès. Vam trigar dos mesos a cobrar l’ERTO, encara que l’empresa ens va avançar part de la paga d’estiu”.
La Lourdes, amb 57 anys, ha passat de cobrar prop de 1.400 euros mensuals, ja que és responsable d’equip i tre- balla alguns festius, a percebre 947 euros de l’ERTO. A través d’un gestor, ha negociat amb el banc una carència d’un any per pagar només els interessos del seu habitat- ge al Prat, per la qual cosa ha alleugerit la pressió de la hi- poteca. “És un respir”, remarca, però després de quatre mesos d’ERTO admet que li pot “el no saber”. “No sabem què passarà a l’agost, si ens rescataran, o si es farà una altra pròrroga. Mentrestant, pago llum, telèfon, aigua i menjar. La meva filla, de 24 anys, viu amb mi i el seu sou no arriba a 900 euros, però així i tot és un suport”
37