Page 100 - revista DRETS

sar famílies i que, encara avui, en paguem les conse- qüències. No podem tornar a condemnar generacions presents i futures a la misèria a la qual ens van abocar aquelles polítiques tan cruels.
Parlem de la seva tornada al Congrés. La darrera vegada que hi va anar va ser en la votació d’investi- dura i va tornar en una moció de censura proposa- da per Vox, als qui vostè va respondre “en nuestros miedos mandamos nosotras”.
Vaig donar moltes voltes a què podia aportar jo i, des- graciadament, si alguna cosa he viscut aquests mesos que em connecta amb la majoria de persones del país és la por. He tingut temps de pensar-hi i la necessitat d’enfrontar-m’hi. Sobretot en qüestions mèdiques, no pots permetre’t el luxe d’estar espantat: t’has d’aixe- car i lluitar, en aquest cas, per la teva vida. La por és un mecanisme d’autodefensa, és necessari i bo que la tin- guem, de vegades. La qüestió és com ens hi enfrontem. No passa res per tenir por, però hi hem de respondre teixint llaços per ser més fortes. En un moment en que tothom té por, hem de caminar cap a un escenari en que puguem, com a mínim, reconèixer-nos entre no- saltres com a éssers humans.
Aquest és un missatge important perquè Vox repre- senta la gestió contrària a la por. Pretenen fomentar-la, partint dels nostres instints bàsics, i això em sembla miserable. És una gestió miserable i interessada de la por que pretenen que desconfiem de qui tenim al costat, aquell qui ens podria ajudar a ser més fortes. Pretenen construir una sortida racista i classista per a aquesta por. I això no és exclusiu de Vox, sinó que arreu d’Europa la ultradreta fomenta la xenofòbia.
És en les crisis quan l’extrema dreta més es creix. Aquesta moció va néixer abocada al desastre a ni- vell de vots, però va aconseguir obrir totes les por- tades de tots els diaris amb aquest discurs que vol capitalitzar la por. Creu que ho van aconseguir?
Som davant de dos possibles escenaris: un de positiu i un de negatiu. I no tinc clar cap a quin anem. El positiu parteix de la base que la moció de censura va ser un fra- càs, que va evidenciar que Vox no té capacitat per lide- rar un país. No van fer propostes ni van desenvolupar projectes de país; només van vomitar odi, fent al·legats nacionalistes extrems. Abascal, que es considerava preparat per presidir el país, no va parlar de res que po- gués interessar al país. Es va desfer com un sucre en un cafè. Crec que després de la moció Vox queda debilita- da i vull pensar que tenim l’oportunitat d’aïllar-los po- líticament i fer que les seves propostes quedin en res.
L’escenari negatiu passa pel fet que, tot i que la moció va ser una derrota, ells s’ho van plantejar com una in- versió. Creuen que les coses aniran a pitjor i és possi- ble que Vox estigui preparant el terreny per a quan la gent estigui més cansada i abatuda poder dir que ells ja havien avisat. Sovint, quan més desesperat estàs és quan millor acceptes les respostes senzilles a proble- mes complexos. Vox juga a aquesta simplificació i a am- pliar aquelles pulsions miserables que tots i totes te- nim dins, en major o menor mesura. Per això crec que és important avançar en un compromís democràtic.
Hi ha una majoria suficient al Congrés per a aïllar-los, però per això necessitem una dreta tranquil·la i solvent. Cal que el Partit Popular rectifiqui el seu gir de discurs i trenqui els governs que tenen amb Vox per tornar a la constitucionalitat que tant els agrada.
La postura del PP va ser una incògnita fins l’últim moment
El dia de la moció vaig dir al PP que ara l’oposició de dretes a Espanya l’està fent la CEOE, la patronal, que són els únics que s’asseuen a la taula, parlen amb sin- dicats i Govern i, des dels seus interessos legítims, que no tenen res a veure amb els meus, arriben a acords. Casado ha d’anar per aquest camí. És insostenible que segueixin al marge del que passa al seu propi país: ne- cessitem la seva referencialitat. Han de tornar a l’es- pectre democràtic, constitucional, han de desbloque- jar el Poder Judicial...
Parles d’unitat i de la necessitat de fer un front comú contra la capitalització de la por. El Pacte de Toledo, va en aquesta línia?
N’estic especialment contenta: feia quatre anys que tre- ballàvem en aquest acord i quasi havia perdut la fe. Cal recordar que el Pacte de Toledo no és una llei, és una proposta normativa a partir de la qual el Govern ha de fer una proposta legislativa: amb aquest pacte no cauen les reformes del PP. Però crec que és un document molt positiu: no és el nostre document, no és perfecte, però és bo. Hi ha molts elements en què haguéssim anat més lluny però té alguns elements positius.
Per exemple, augmentar el poder adquisitiu dels pen- sionistes. És responsabilitat de l’estat garantir que les persones no s’empobreixin quan són més vulnerables. Per això, vincular les pensions a l’IPC és bàsic. Perquè la foto general de les persones jubilades al nostre país és de pobresa. I el Pacte de Toledo reconeix, per fi, que les pensions mínimes i no contributives han de créixer. I és que és insuportable que en un país democràtic la situa- ció de pobresa sigui tan extrema en molts casos.
També estic contenta perquè aquest pacte suposa una actualització al segle XXI en diferents aspectes. En termes de gènere, el Pacte anterior no cuidava prou la situació de les dones pensionistes que, a l’igual que durant la vida laboral tenen pitjors condicions i sala- ris, un cop jubilades tenen pitjors pensions. Les pensi- ons no contributives, precisament, tenen molt a veure amb el gènere. També hem aconseguit, per fi (Segle XXI!) que la pensió de viudetat no estigui vinculada només al matrimoni.
Així mateix, també hem avançat en termes intergenera- cionals. Que la majoria de joves del país estiguin plena- ment convençuts que no tindran pensió ens hauria de preocupar. Per això, el pacte proposa que les cotitza- cions no sigui l’únic que garanteixi la cobertura de les pensions, sinó que l’estat reconegui el seu paper. Crec que és un bon acord.
Diu que no es “el seu pacte” i, de fet, no es tan dife- rent a l’anterior que es va proposar. Per què no van refrendar aquell i aquest sí?
100
EXPERIENCIAS
ENTREVISTA