Page 99 - revista DRETS

Aina Vidal va deixar el Congrés el dia de la investidura del nou govern per a enfrontar-se a un càncer. Després d’un tractament llarg ha tornat a l’arena política per a fer front a la moció de censura presentada per Vox contra el govern al qual pertany. Aquella moció, que va néixer abocada al fracàs, va ser “una estratègia misera- ble per a donar una sortida racista i classista de la por que tots i totes sentim ara mateix”. Vidal va respondre a les paraules del partit d’extrema dreta reivindicant el dret a no sentir-se segur i a afrontar la por col·lec- tivament: “en nuestros miedos mandamos nosotras”, va etzibar.
Vidal no va viure el primer estat d’alarma des del Con- grés, sinó des dels hospitals. Per això fa una forta de- fensa de la sanitat pública, tot apel·lant a la necessitat de construir una sortida de la crisi que lloï tots els pro- fessionals que hi van fer front: “no pot ser que les per- sones més precàries siguin les que ens hagin salvat la vida”, diu. Però no només es tracta d’assegurar la qua- litat de vida durant els anys laborals, sinó també quan s’acaben. Per això, dediquem l’última part de l’entre- vista amb Aina Vidal, també portaveu d’Unidas Pode- mos a la comissió del Pacte de Toledo, a parlar d’aquest acord, aprovat l’any 2020.
Com es troba?
Estic millor, queda molt tractament per endavant però per sort he superat el pitjor moment. Gràcies a la ciència, que ha evolucionat per aconseguir superar malalties que abans era impossible que poguessis ar- ribar a explicar. Ja he deixat enrere la quimioteràpia i l’operació va ser un èxit. Ara estic fent immunoteràpia i ràdio. Però encara miro d’encaixar l’agenda mèdica i la meva vida normal: intento estar el mínim temps possible a Madrid perquè el meu cos no és el que era i coses que abans no em suposaven cap dificultat, ara són un problema.
Una de les darreres entrevistes que va fer va ser just començada la pandèmia. En aquell moment ja feia una lloança de la sanitat pública.
Si ja sabíem que era important, ara ho hem pogut comprovar més. Recordo la meva àvia que, com totes, al Nadal brinda per la salut, perquè no falti. Penso en aquell moment en què posava els ulls en blanc i pen- sava “què ha de passar?”. Fins que et passa. Fins que no sents dolor i pateixes una malaltia greu com és el càncer, no te n’adones que la salut és el bé més preuat i trobes a faltar els recursos per a poder dur un dia a dia normal. Jo, però, he tingut molta sort: he tingut un al- taveu que m’ha permès sentir-me a prop de molta gent i acompanyada.
També tinc sort perquè ningú m’ha posat problemes per no haver assistit presencialment a treballar, però molta gent ha de sumar a l’angoixa i la por de la ma- laltia la por a perdre la feina. I això és molt dur. No tenim ben travat el sistema: falta acompanyament per les persones que pateixen malalties llargues o cròniques i també per les persones que cuiden. Les malalties irradien en tot l’entorn perquè, quan no et pots valdre sola té conseqüències en el dia a dia de fa- mília i amics.
Els cuidadors i cuidadores van ser aplaudits cada dia, però la seva situació laboral o administrativa encara no millora.
Jo vivia els aplaudiments dins l’hospital. És preciós i important que ens haguem adonat que aquesta gent és fonamental però no n’hi ha prou amb copets a l’esque- na. Hem de reconèixer econòmicament la seva tasca i això encara no passa. Tenim dèficit de metges i infer- meres superiors, entre d’altres coses, perquè marxen perquè aquí no es guanyen bé la vida. La pandèmia ens hauria de fer replantejar-nos quin és el valor, més enllà dels aplaudiments, que donem a aquestes feines. I, si considerem que són essencials, han de tenir més reco- neixement social i econòmic. No pot ser que les perso- nes més precàries siguin les que ens han salvat la vida.
Alguns tractaments i operacions van ser postpo- sats per donar atenció a la Covid. Vostè va veure al- terat el seu tractament?
No puc evitar pensar que si m’haguessin detectat el càn- cer tres o quatre mesos més tard no haguéssim arribat a temps i hi ha gent que va patir això. Jo vaig tenir sort, tot i que els problemes els estic tenint ara, amb la reha- bilitació i prevenció. Estic preocupada perquè veig que són serveis que no funcionen. Per exemple, em volen fer rehabilitació per telèfon. Quan t’ho comuniquen se t’em- porten els dimonis i li expliques a la senyora que truca que ja tens psicòleg i si vols tutorials, ja hi ha Youtube. Que el que necessites és un metge. Però no té sentit que m’enfadi amb una persona que aguanta horaris infernals i que no té la capacitat de desenvolupar la feina com se- gur que voldria. Estem molt obsessionats amb allò que passa avui i no parem atenció a les malalties que estan naixent i que s’haurien d’aturar des del principi.
La saturació de la sanitat pública, en part, beu de les retallades que es van fer arran de la crisi del 2008. Ara vostès estan al Govern: quines són les lí- nies vermelles per a no superar la crisi actual a cos- ta dels serveis públics?
La crisi del 2008 ens mostra allò que no s’ha de fer. Volem gestionar la crisi al revés, posant les persones al centre. Per això, en el moment en que es va decretar el primer estat d’alarma es va fer acompanyant-lo d’un escut social per pal·liar els seus efectes nocius. Si no garanteixes moratòries de desnonaments, ajudes so- cials, prestacions pels ERTOs i garanties per a que les famílies puguin continuar omplint la nevera, això serà un desastre. Fins ara ho hem fet raonablement bé, tot i que l’experiència ens està dient on són els forats de les polítiques que hem dut a terme fins ara.
Es va repetir molt el mantra de no deixar ningú en- rere. És veritat que hi ha una diferència substanci- al en com s’han gestionat aquestes dues crisis, però s’està deixant gent enrere.
Sempre. I per això hem de ser crítics i veure on són les insuficiències de les polítiques públiques per a fer que no passi. Però no té res a veure la gestió d’aquesta crisi amb l’anterior; i no només des del nostre govern, sinó també des d’Europa, que ha vist que les polítiques d’austeritat van ser un austericidi que van destros-
CONVERSES PER L’ESPERANÇA
99