Page 97 - revista DRETS

va treballant en una reflexió sobre les coses boniques que té la naturalesa, ara que està en perill. Em va dir que ells podien editar el llibre i que tot el que es re- captés aniria a una causa solidària. Doncs bé, un dia, sense venir al cas, jo li vaig expressar la meva admira- ció per Salgado. I resulta que es coneixien.
A això, que un dia estàvem dinant a casa d’aquest amic a Venècia i truca Salgado per telèfon. Jo, nerviosís- sim! Em va passar el telèfon i pensava “què li dic jo ara a aquest home? Si semblaré una adolescent amb les calces a la mà en un concert dels Rolling Stones!”. Així que el vaig saludar tot l’educat, prudent i assos- segat que vaig poder i li vaig demanar al meu amic ve- necià si podria aconseguir que Salgado participés en el llibre. No vam poder aconseguir una foto seva, però sí que faci el pròleg.
El llibre, que sortirà a finals d’any o principis del vinent, es dirà Cara Terra / Estimada Terra i serà en italià i català. Estic molt, molt feliç. Serà un llibre posi- tiu: tractarà allò bonic de la natura però també els ris- cos, com un incendi o la pesca descontrolada. Vol ser una veu d’alarma sobre que si no cuidem el medi, po- dem perdre aquesta herència meravellosa que tenim.
Abans li he preguntat amb quin treball es queda de tot el que ha fet. Ara li pregunto: Quina fotografia li queda per fer?
Aquesta mateixa pregunta me la va fer fa 40 anys una periodista. Llavors el riu Besós era una canonada hor- rible i jo li vaig contestar que m’agradaria veure el riu amb les ribes verdes, aigua neta i algú pescant amb la seva família. El que demanava, que llavors semblava una utopia, va passar. I jo vaig fer aquella fotografia per El País, en aquella època en què em demanaven anar on no hi hagués notícies per a buscar fotografies que fossin com un bolero: amb ànima, vida i cor.
I ara tu em preguntes quina fotografia m’agradaria. Germana...no ho sé. És que jo allò que vull ho trobo cada dia en les petites coses. Però t’explicaré la histò- ria de la foto que voldria haver fet i no vaig fer. Quan em vaig jubilar, volia poder treure’m el costum d’anar tot el dia amb la càmera. Era part de mi, com el nas. Però volia deixar-la a casa i viure com els altres. Així que vaig començar a poc a poc, fins que ho vaig acon- seguir.
Però un dia passejava per aquí a prop, sense la càmera i, en un banc prop de la plaça de l’Olimpo veig un xaval negre, molt negre, que tenia en braços un bebè blanc, molt blanc. Com es miraven els dos! I vaig dir: mai més. No puc deixar la càmera. Aquella fotografia és la que volgués haver fet. Aquelles dues mirades...Era el seu pare? Qui era? No importa! Aquest creuament de mirades era el miracle de la convivència, l’amor i la tendresa. I aquella fotografia me la vaig perdre
Joan Guerrero durant l’entrevista | Pol Rius
97
JOAN GUERRERO