Page 103 - revista DRETS

Metges Afiliats de Nova York és una organització sen- se ànim de lucre formada per 3.500 metges i professio- nals de la salut que presten els seus serveis en sis hos- pitals públics i a les deu presons de la ciutat. Luis Rojas Marcos és el director executiu d’aquesta associació, a la qual dedica bona part de les seves energies. L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 ha posat de nou a pro- va la capacitat de treball d’aquest doctor que, tot just després de llicenciar-se en Medicina, es va instal·lar a Nova York, el 1968.
Quinze anys més tard, l’alcalde Edwar Koch el va elegir per dirigir els serveis psiquiàtrics dels onze hospitals generals de la ciutat. Un altre alcalde, David Dinkins, el va nomenar el 1992 responsable dels serveis muni- cipals de salut mental, alcoholisme i drogues. I el 1995, un tercer alcalde, Rudolph Giuliani, li va encarregar la presidència del Sistema de Salut i Hospitals Públics. A punt de fer 77 anys, constata els efectes devastadors de la pandèmia i es desviu per minimitzar-ne les conse- qüències sobre la salut dels novaiorquesos. Es consi- dera un ‘guanyador lent’.
Quin impacte està tenint la crisi de la Covid-19 en la salut mental dels ciutadans?
Indubtablement, aquesta pandèmia està tenint efec- tes devastadors per a la salut en el sentit més ampli: estat de benestar físic, psicològic i social. Pel que fa a la salut mental, està sent un gran repte per a la nostra resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat que necessitem per afrontar i superar adversitats. Concre- tament, aquest enemic invisible soscava el sentit de futur. Des de petits, en tot moment pensem amb il·lu- sió sobre què farem més tard, el mes que ve o fins i tot d’aquí uns anys. Per això, quan ens sentim incapaços d’anticipar el futur, ens envaeix l’estrès, la incertesa, la vulnerabilitat i s’esquerda el fonament vital de la con- fiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envol- ta. Com a resultat, han augmentat considerablement els trastorns d’ansietat, la depressió i la incidència de problemes personals i de convivència associats al con- sum d’alcohol i drogues.
Aquest impacte és idèntic en els ciutadans dels Es- tats Units, la Xina, Espanya o qualsevol país euro- peu o del món?
L’impacte psicosocial varia segons els valors culturals de país. Es diu que la cultura és com la sal a la sopa, no la veiem, però té efectes importants en la nostra for- ma de veure la vida. Així, en els països on predomina el sentit de grup o col·lectivitat, es tendeix a pensar que l’impacte de la pandèmia depèn dels recursos i la col·laboració del grup i és responsabilitat de la comu- nitat. Per contra, en les societats individualistes, com els Estats Units, on es pensa que l’individu és el prin- cipal responsable tant dels seus èxits com de les seves misèries, els efectes de la pandèmia tendeixen a consi- derar-se errors personals.
A Nova York es constata que els col·lectius més vul- nerables són els més afectats per la malaltia? La pandèmia afecta de forma molt diferent rics i po- bres?
Sens dubte. Els recursos personals, siguin econòmics o socials, determinen definitivament la defensa davant la pandèmia, tant en l’accés als remeis sanitaris com als dispositius protectors. És evident que els col·lectius de nivells socioeconòmics més baixos -que solen in- cloure les minories ètniques i immigrants- pateixen i moren desproporcionadament. Aquest fet representa un enorme desafiament als principis fonamentals de justícia i a valors humans molt bàsics, incloent el dret a accedir a cures mèdiques, independentment del nivell econòmic.
“Quan som incapaços d’anticipar el futur
ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta”
Sembla com si aquesta pandèmia es visqués a dos nivells per qüestions d’edat: els joves, poc suscepti- bles de patir contagis greus, i la gent gran, amb alts nivells de mortalitat
Així és. Els efectes patològics del virus discriminen la població segons l’edat i la presència de malalties com diabetis, hipertensió i trastorns pulmonars, que són més prevalents entre la gent gran. Un exemple tan evident com commovedor és el contrast entre les altes xifres de mortalitat entre els residents d’asils i residèn- cies d’ancians i l’impacte del virus, sovint asimptomà- tic, en la població menor de 35 anys. Aquest fet repta la societat a prendre mesures específiques per protegir la gent gran.
Quin efecte està tenint aquest fet en la forma de re- accionar davant la crisi d’uns i altres?
En nombroses situacions veiem que mentre la pobla- ció més jove, emparada pel sentit d’invulnerabilitat, actua sovint imprudentment davant els riscos d’infec- ció, els grans tendeixen a sentir-se desemparats o fins i tot desnonats en ser considerats font de contagi per uns o víctimes irremeiables per altres.
Aquesta crisi ha demostrat que vivim en un món in- solidari, egoista, o, per contra, ha posat de manifest les grans dosis de solidaritat que hi ha a les nostres societats?
Crec que la pandèmia està posant de manifest, una vegada més, la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fo- namental que juga la solidaritat en la supervivència de les persones i, en definitiva, de la humanitat. Potser els mitjans no ajuden a exposar aquest aspecte positiu
103
CONVERSES PER L’ESPERANÇA