Page 29 - revista DRETS

Pel tancament dels CIE, ara més que mai
Júlia Trias Politòloga. Ha treballat a Irídia - Centre per la Defensa dels Drets Humans. Actualment és assessora a l’Ajuntament de Barcelona
Júlia Trias
En les darreres setmanes els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) han tornat a aparèixer amb força després d’estar tancats durant els últims mesos a causa de la pandèmia per la COVID-19. El CIE de Barcelona va tornar a obrir el passat 6 d’octubre on hi van ingres- sar més de 81 persones provinents de Mallorca que hi havien arribat amb pastera. Tot i que la reactivació dels CIE va ser denunciada per més de 130 entitats de tot l’Estat i pels Ajuntaments de Barcelona i València per xocar frontalment amb els mínims a nivell de salut, de dignitat i de respecte dels drets humans davant la situa- ció per la COVID -19 en la que ens trobem, el Ministerio del Interior va fer oïdes sordes i els va obrir igualment. Tres dies més tard de l’ingrés d’aquestes 81 persones al CIE de Zona Franca es va detectar el primer positiu per COVID -19 que va estar en contacte amb més de 35 per- sones amb les que compartia mòdul. Els col·lectius an- tiracistes de Barcelona i el mateix Ajuntament van tor- nar a exigir el tancament del CIE davant aquesta situa- ció tan greu però fins a la data no hi ha hagut cap canvi i les persones internes segueixen convivint en un centre on és impossible garantir les mesures sanitàries ade- quades davant el context actual.
Mentrestant, el Tribunal de Justícia de la UE emetia una sentència en la que examina la compatibilitat de la Llei d’Estrangeria amb la normativa europea actual en matèria de deportacions. La sentència conclou que són perfectament compatibles, ja que mentre que la Direc- tiva europea de retorn planteja l’expulsió del territori i la sanció com a alternatives intercanviables davant el fet que una persona es trobi en situació administrativa irregular, la Llei d’Estrangeria planteja l’expulsió com a mesura d’última ràtio i només justificada per circums- tàncies agreujants – i per tant la multa com a primera opció en la seva absència. Una multa que tot i conside- rar-se una mesura més proporcional que no una expul- sió – que va de la mà d’una prohibició de retorn al ter- ritori durant cinc anys – no deixa de ser una peça més de l’engranatge de la violència institucional que repre- senta la Llei d’Estrangeria cap a les persones migrades a l’Estat espanyol. Una violència refermada pels tribu- nals de justícia estatals i autonòmics que han fet sem- pre una interpretació restrictiva de la Llei d’Estran- geria, dictaminant pràcticament sempre l’expulsió, ha- vent-hi circumstàncies agreujants o no. L’anomenada sentència de Luxemburg ha sigut celebrada per entitats de defensa dels drets humans com a punt d’inflexió da-
vant la desproporcionalitat de la violència institucio- nal dirigida cap a les persones migrades a l’Estat. Una celebració agredolça tot i així, ja que la sentència al que finalment està apuntant és a què durant vint anys a Es- panya no s’ha estat complint la llei, durant els quals i per aquest motiu centenars de milers de vides s’han vist truncades. Una celebració agredolça perquè és un pas però ni de lluny el suficient.
Perquè si al context actual de pandèmia i a la sentència de Luxemburg li afegim que la gran majoria de les per- sones que són internades als CIE finalment no són ex- pulsades, apareix amb gran i contundent claredat l’exi- gència ja històrica arreu de l’Estat del tancament de tots els CIE. Els CIE, tal com s’ha recordat en reiterades ocasions des de l’Estat, són els centres que tenen com a objectiu internar a les persones que es troben en situa- ció irregular com a mesura cautelar destinada a garan- tir la seva expulsió. Si els CIE han tornat a aparèixer des de fa poques setmanes, ho han fet demostrant de mane- ra eixordadora que són centres absolutament anacrò- nics i contraris respecte als drets humans.
Les deportacions, com els CIE, tal com indica el recent informe publicat per Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans, es poden considerar com una “política ideològica, selectiva i discrecional que justifica el con- trol constant de la població migrada”. Fa pocs dies, a un mitjà de comunicació s’explicava l’experiència que va viure el Rigoberto, de 19 anys, que mentre estava a la porta del lloc on treballa, els Mossos d’Esquadra li van demanar la documentació i en no tenir-la per estar en situació administrativa irregular li van obrir un expedi- ent d’expulsió. Des de SOS Racisme fa anys que denun- cien com a pràctica il·legal les identificacions per per- fil racial que duen a terme els cossos policials que, com amb l’exemple del Rigoberto, demanen la documenta- ció sense tenir cap mena d’indici que la persona estigui cometent un delicte. Els projectes de vida de les perso- nes migrades pengen del fil invisible però ferm i abso- lutament destructiu que representen les deportacions i tots els mecanismes i engranatges que les sostenen. La violència i el racisme institucional de la Llei d’Estran- geria tenen un impacte directe i material en centenars de milers de projectes de vida i que com a tals s’han d’er- radicar i fer desaparèixer si volem ser capaces de parlar i sobretot de viure en societats obertes, democràtiques i lliures que només podem construir entre totes i tots
29
OPINIÓ