Page 13 - Llegendes modernes

Pandemia mundial

–Iaia, ens pots explicar una historia, si us plau?– van dir-li les seves netes.
–Vinga va, us explicaré una anècdota que em va passar quan era petita– els va dir l’àvia.

–Bééééé!– Van cridar de l’alegria.
–Doncs mireu, tot va començar quan jo era de colònies– va començar a explicar.
–Devia de tenir uns 13 anys. Ens ho estàvem passant molt bé, quan de cop els professors ens van dir

que havíem de marxar. Resultava que un virus s’estava expandint formant una pandèmia mundial.

Havíem de marxar d’aquelles colònies ja que hi havia altres nens i nenes d’altres escoles que ens
podien encomanar el virus. Nosaltres, bastant espantats i enfadats perquè ens havien arruïnat les

colònies, vam fer les maletes i vam marxar. Ens va venir a buscar un autocar i amb aquest vam tornar
cap a casa. A partir d’aquell dia ens vam quedar tots tancats a casa i només podíem sortir per anar a

comprar, anar a passejar el gos, treballar (només serveis essencials) o anar a llençar la brossa. Tota la

meva família estava bastant espantada per la situació, sobretot, la meva germana petita. Com que tenia
tanta por li vaig dir que abracés en Xèron, un drac de peluix, i que mirés vídeo del seu influenciador

preferit. A causa de la situació, els carrers eren buits, només hi quedaven les plantes, els objectes
inanimats i les poques persones que sortien. De tant en tant passaven policies per vigilar que tothom

estigués complint el confinament, però res més.

Un dia, vaig sentir molt d’enrenou a fora, així que vaig sortir al balcó per mirar què passava. Resultava
que hi havien uns paios joves al carrer, fumant i escoltant música anomenada trap (la musica actual

d’aquell temps) amb un volum molt alt. Quan els policies els van enxampar, els van dir que tornessin
cap a casa perquè no podien estar al carrer, però resulta que aquells nois no tenien casa. Aquells eren

okupes que vivien allà, en aquella fàbrica abandonada situada a davant de casa meva. Després d’aquest
inesperat fet, era hora de dinar. La meva mare que, com sempre, s’havia passat tot el matí a la cuina,

ens havia fet unes torrades amb humus, era boníssim. Aquest estava fet amb els cigrons del nostre veí,

que era pagès ja que així ens asseguràvem que eren 100% naturals i no eren un cigrons transgènics. A
la mare li encantava fer humus, ja que era un dels plats que podíem menjar tota la família perquè el

meu pare era vegà i no podia menjar segons quines coses. Mentre dinàvem, vam veure per les notícies
que molts metges estaven buscant el remei per aquest virus. És a dir, en aquell moment, el virus era

com el drac de Sant Jordi, era el dolent de la pel·lícula. Era el dolent que estava matant a molta gent.
En aquell moment necessitàvem un cavaller que amb la seva daga matés el monstre. En aquest cas, els

12