Page 23 - Recoplicació d'estudis, esdeveniments i aproximació de la vida a la ciutat.

Des d'aquell mateix instant, la monarquia goda tingué el suport de l'alta jerarquia
eclesiàstica, que l'ajudà a consolidar el regne, a governar-lo i a integrar pacíficament la
noblesa goda i hispanoromana, utilitzant, sobretot, els concilis toledans, que
sovintejaren al llarg del segle VII.La ciutat de Girona, que havia anat adquirint cada cop
més importància al llarg de l'Alt Imperi, i que es consolidà notablement a partir dels
darrers anys del segle III, després de dotar-se d'unes poderosíssimes muralles i
aprofitant extraordinàriament una situació geogràfica excepcional, veié encara
incrementat el seu paper al llarg del període de domini visigot, en estar situada
damunt mateix d'un camí, l'antiga Via Augusta i l'strata publica dels textos antics
tardans, que continuava essent el cordó umbilical entre el nord i el sud, i a més a més,
des del darrer terç del segle V, la connexió més ràpida, còmoda i segura -deixant de
banda els contactes per mar-entre la Septimània i els territoris hispans que formaran
part del regne visigot fins a la seva desaparició, en els primers anys del segle VIII.

Si bé les fonts són gasives en relació amb la nostra ciutat, la Crònica Saragossa recorda
un fet significatiu d'importància extraordinària i de repercussió que tingué lloc
precisament a Girona, perquè era un poderós baluard i ciutat de cert prestigi, sobretot
pel fet de trobar-se a mig camí entre Barcelona i Narbona. L'esdeveniment, de gran
transcendència en la història del regne visigot, s'ha de situar correctament: Amalaric,
nét de Teodoric el Gran -que morí a Ravenna el 526-, donant per acabada la regència,
esdevingué rei amb plens poders i establí la capital a Narbona, cosa que sembla
demostrar una voluntat de considerar els territoris nord-pirinencs com a nucli central
de la monarquia. El 529 havia nomenat Esteve prefecte dels hispans, seguint una
tradició imposada pel gran rei ostrogot de governar la població autòctona, la immensa
majoria, una bona mesura que havia de fer més acceptable el domini, en darrer terme
indiscutible, de la minoria germànica. Quan el 531 els francs, en la seva pressió
continuada sobre les restes gàl·liques de l'imperi visigot, atacaren la Septimania i la
mateixa capital, Amalaric, vençut, embarcà i fugí cap a Barcelona, on fou occit.

La corona fou oferta a Teudis, general ostrogot que combatia a Hispània des del
principi de l'interregne, el qual aplegà les hosts i s'adreçà cap al nord per intentar
redreçar la situació, molt compromesa. A Girona, on degué trobar-se amb bona part de
la noblesa que fugia per la Via Publica, aplegà una assemblea (concilium) en què, a més
de fer-se confirmar en el càrrec, es prengué una determinació important, com fou la
de destituir Esteve. D'aleshores ençà, la qualitat administrativa desaparegué, i les
poblacions autòctones passaren a dependre dels duces i comes i, en definitiva, a ser
governades directament pels gots. Teudis superà brillantment la crisi, però tot allò
tingué encara una altra conseqüència de gran abast: la capital es traslladà de seguida
al sud de la gran serralada, primer a Barcelona i després a d'altres ciutats, desplaçant
així l'epicentre del regne.

_______________________________________________________

*Narcís M. Amich i Josep M. Nolla ‘’Girona goda i sarraïna’’ pag. 21.

pag. 23