Page 130 - Recoplicació d'estudis, esdeveniments i aproximació de la vida a la ciutat.

subscriviren ciutadans, mercaders i fins i tot artesans, com el cuireter Bartomeu Fuyà
per 46 lliures barceloneses de tern o l'esposa del pedrer Bernat Safont per 40 lliures
Sobre 42 rendes (és a dir, una mitjana de 226 lliures), només tres no van ser subscrites

per gironins.

Img: Segell del rei Alfons. La reialesa imposà contribucions a la ciutat, que eren pagades a traves de les

talles/www.antiblavers.org.

Aquesta forma de consolidació del deute implicava per part de la ciutat un
reemborsament anual (la pensió), que era una mena de penyora sobre les imposicions.

Les imposicions es venien ja sigui a subhasta, quan la ciutat no trobava arrendatari, o
les administrava directament: sistema anomenat la taula Per exemple, els anys 1380-

90, la majoria de les imposicions es van arrendar hi havia imposicions sobre la farina, el
vi, la carn, el gra, les mercaderies, el peix, els pesos i mesures, la barra, els violaris. Cal
tenir en compte que el preu de l'arrendament no era sempre el que rebia el clavari per

pagar les pensions. Però globalment, si comptem uns ingressos d'imposicions propers
a les 4.000 lliures els anys 1340, quaranta anys més tard rendien fins un 50 per cent

més (6.000 lliures) per absorbir els deutes de la ciutat. El vi era el que pro- duia més
beneficis, amb 2.000-2.500 lliures anuals, juntament amb la farina i la carn (prop de
1.200 lliures), finalment el peix i les mercaderies (prop de 400 lliures).

En comparació, si els primers anys del segle XV foren difícils (aprox. 4.500-4.800

lliures), d'ençà el 1425 les imposicions van reportar prop de 6.500 lliures, i van
representar una mitjana de 5.000 lliures entre els anys 1450 i 1460. Finalment, per
amortitzar aquestes rendes, la ciutat va recórrer a les talles. Per reprendre l'exemple

del 1368, es pot estimar que el conjunt de rendes emeses llavors no s'amortitzaren fins
al cap de deu anys. Les talles servien també per pagar les contribucions que la reialesa.

pag. 130