Page 20 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

ció. De vegades apareixen relacionats amb un nom propi —Palatio Felmiro, Palatio
Maurore, Palaciolo de Merlago, Palatio Frugello, Palatio Ravanicum, Palatio Abutauri-
o, més episòdicament, amb alguns elements fortificats —ipsa turre de Palacio, Muro de
Palacio—, però més sovint sense cap afegit —Palacio, Palatio, Palat, Palaciolo, Palatiolo,
Paladol, Palacroto... Aquesta abundància de topònims a les comarques gironines —més
d'un terç del total català—, que contrasta amb la seva escassedat al nord dels Pirineus, fa
pensar a Ramon Martí que el sistema es degué desenvolupar especialment des de mit-
jan segle VIII, quan la caiguda de Narbona va fer recular la frontera fins als Pirineus i
Girona, que esdevingueren la primera línia de defensa de l'Islam andalusí. La relativa
proximitat de gran part d'aquests palatia a les ciutats de Girona i Barcelona és, en opi-
nió de Martí, una altra prova de l'època —segona meitat del segle VIII— en la qual aques-
tes ciutats esdevingueren capitals del dispositiu de defensa musulmà (Martí 1999, 63-70).
En aquest dispositiu, els balads-palaus acomplirien un doble funció administrativa i mili-
tar; ens preguntem si el Palatio Maurore proper a la Bisbal, citat a les fonts a partir de
878, podria ser una llatinització d'un Palau dels Moros que la memòria popular hauria
conservat. El mateix podem dir del Palamors, que va ser l'origen del Palamós actual.

Un dels Palaus més enigmàtics és el Palatio Abutauri esmentat en 951 i situat alesho-
res al comtat d'Empúries, que sembla citar un nom d'arrel àrab, car el prefix abu és una
forma llatina molt freqüènt per referir-se al prefix àrab ibn que significa "fill de". En
aquest sentit no podem deixar de referir-nos a un personatge àrab citat com Ibi Taurus,
Abi Taurus o Abu Taurus, citat repetidament per diverses fonts franques —els Annales
d'Anià, els Petaviani, i els reials—, que l'esmenten com un important cap àrab i governa-
dor d'Osca que, com ja hem vist, juntament amb Sulaiman al-Arabí va sortir a rebre
Carlemany en 778 —en parlarem més endavant— i li lliurà ostatges. (Abadal 1986, 43-44).
Cap a 790-791 Abu Tahwr també apareix al costat de Matruh en una nova revolta contra
l'emir Hisham (Abadal 1986, 74-75). Pel que fa a la seva nissaga, hem de dir que les fonts
no diuen res, però no podem oblidar que entre els fills del comte visigot Cassius, arabit-
zat com Qasi arran de la seva conversió a l'islam poc després de la conquesta, figurava
un Abu Tawr (Bramon 2000, 95-96), que pot haver estat el nostre personatge, atesa l'es-
treta relació dels muladís Banu Qasi amb la Marca Superior. Això indicaria que aquesta
família muladí ja era activa a la Marca en l'últim quart del segle VIII. Pot haver estat aquest
personatge o un altre germà o parent de la mateixa nissaga qui va donar el nom al citat
Palau empordanès? Si tenim en compte la seva estreta relació amb Sulaiman primer, i amb
el seu fill Matruh, després, no sembla una hipòtesi inversemblant.
Els termes o uillae dits Palaus o Palols documentats en els segles IX i X mostren, la
majoria d'ells, unes arrels públiques o fiscals que s'adiuen força bé amb el seu possible
origen estatal en època omeia (i potser anterior). Així, per exemple, trobem que el Palol
de la Cellera de Ter —Palaciolum de Merlac— apareix en 860 com una donació reial al
monestir de Sant Medir i Sant Genís, que va ser disputada debades pel comte Gausfred
l'any 898 (Pruenca i Marqués 1995, 29-31, 33-36). Els anys 878 i 881 es documenta per
primer cop el Palau de la Bisbal —Palatio Maurore—, donació reial a la seu gironina
(Marquès 1993, 73) i punt de partida del gran alou episcopal de la Bisbal, desenvolupat
aleshores. En el segle X, quan els dominis fiscals han esdevingut alous de comtes, bis-
bes i nobles, trobem Palau-sacosta —Palacio, Palaz— donada pel comte Sunyer a la seva
esposa Aimilda abans de 917 (Udina 1951, 9), Palagret —Palacroto— que el bisbe
Hilmerad d'Elna, de família comtal, va donar al bisbe Guiu de Girona poc abans de 922
(Marquès 1993, 117), o el Palau de Santa Eulàlia, que la comtessa Riquilda va permutar
amb el mateix bisbe en 939 (Blanco 1991, 75-79). Aquests són només alguns dels nom-
brosos exemples de la situació inicialment documentada d'aquests alous. Molts proce-