Page 23 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Udrí que explica com l'any 774 era a Còrdova quan rebé notícies de la derrota deis seus
parents iemenites a la batalla de Bembezar, per això va trencar la fidelitat al seu senyor,
l'emir Abd-al-Rahman I (756-788), encara que tampoc volgué participar en la rebel-lió
organitzada des de Tudmir, en una data propera al 774-775. Les mateixes fonts afirmen
que aleshores ja era valí de Barcelona (Bramon 2000, 171-174). Es devia revoltar en
terres de Girona i Barcelona cap al 776 i, aliat amb altres caps àrabs i muladís del sud
dels Pirineus –els citats Hussain al-Ansarí i Abu Tawr entre d'altres–, va aconeguir pren-
dre Saragossa. Els motius d'aquesta revolta no són clars, però sembla que formava part
de la resistència de les tribus àrabs iemenites, enfrontades des de feia anys amb el poder
omeia de Còrdova (Guichard 1976, 356). Per tal de resistir la previsible reacció armada
de l'emir, Sulaiman demanà ajut a Carlemany i es presentà a l'assemblea que cada any
celebrava a Paderborn, on li oferí la submissió de tota la Marca Superior –la vall de l'Ebre
i la costa catalana– a canvi de l'ajut militar dels francs contra el govern omeia (Millàs
1987, 141). Carlemany acceptà i envia dos exèrcits, que travessaren els Pirineus pels dos
extrems en la primavera de 778. Un d'ells entrà pels passos de les Alberes; les fonts fran-
ques ho confirmen quan expliquen que "( ..)Pacs autem non modica exercitus (...)per
Septimaniam proficiscentes ad Barcinonam civitatem pervenerunt", és a dir que avan-
çaren per Septimània i arribaren fins a Barcelona (Abadal 1986, 45, nota 12). L'exèrcit
franc probablement s'engruixí amb les forces de Sulaiman, i dels seus clients, al seu pas
per Girona i Barcelona, encara que aleshores el cap rebel es trobava a Saragossa, d'on
les fonts àrabs diuen que "sortí a l'encontre de Carles', que comandava l'altre exèrcit que
havia travessat el Pirineu navarrès "i amb ell es dirigí cap a Saragossa" (Millàs 1987, 142).
Els aliats, però, fracassaren perquè, en contra de l'acordat, Saragossa no es lliurà, car
Husayn al-Ansarí, associat de Sulaiman, refusà obrir-ne les portes. Carlemany, frustrat,
sospità que Sulaiman l'havia traït, per això se l'endugué presoner mentre retornava cap
a França. Però els fills del cap àrab, Aixun i Matruh, atacaren per sorpresa i alliberaren
el seu pare. Hem de retenir els noms dels dos germans, car heretaren el govern del seu
progenitor a Barcelona i Girona i jugaren un paper principal en els esdeveniments dels
decennis posteriors en aquestes terres. Sembla probable que en aquells anys, enfeinat
com estava el seu pare a Saragossa, els fills ja ocupessin llocs de comandament a la fron-
tera nord-oriental de Barcelona i Girona, on els trobarem lluitant els anys següents.

La historiografia s'ha plantejat els aspectes més significatius d'aquesta campanya de
Carlemany, especialment el desastre final a l'engorjat de Roncesvalles, però encara sorpre-
nen més alguns aspectes que mostren un grau d'improvisació impropi d'altres campanyes
planificades i executades pel monarca franc. Ens referim, per exemple, al fet d'haver dei-
xat enrere, sense cap ocupació militar pel que sembla, ciutats com Girona o Barcelona en
el camí cap a Saragossa, a diferència del que passà amb Pamplona, que va ser ocupada
pels francs en el seu camí cap a Saragossa (Abadal 1986, 43-45). La insistència de les fonts
franques en l'ocupació de Pamplona, car era imprescindible no deixar cap ciutat en la rere
camí cap a Saragossa, fa encara més incomprensible l'absència d'esment a cap -guarda en el
mena d'ocupació de Girona o Barcelona en el camí de l'exèrcit que penetrà pels Pirineus
orientals (Abadal 1986, 48-53). De fet, no sembla que els objectius de la campanya fossin
entesos de la mateixa manera pels francs i els seus aliats musulmans. Aquests esperaven
l'ajut de Carlemany en la seva revolta contra l'emir Abd al-Rahman a canvi d'un reconei-
xement més aviat nominal de la sobirania franca i la tramesa d'ostatges. En canvi el futur
emperador devia tenir l'objectiu de la conquesta, possiblement no sols de les terres fins a
l'Ebre sinó de tot l'Àndalus, com opinà Abadal (Abadal 1986, 65-67), de la mateixa mane-
ra que les expedicions dels anys anteriors en 773-774 i 776 havien significat la submissió
dels lombards i els saxons. Si aquest plantejament és correcte, l'acció de les forces fran-