Page 26 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

després de fugir d'una manera rocambolesca de les mans de Carlemany, va ser Girona,
car aquesta era la primera ciutat en mans dels musulmans després de la frontera amb els
francs, entre els anys 760 i 785. La data de la fugida d'Aixun cal situar-la en l'any 781,
car una font àrab anònima –l'Ahjbar madjmua– explica que en aquell any Aixun retor-
nà –o fugí– de Narbona per col•laborar amb l'emir Abd al-Rahman en la lluita contra l'as-
sassí del seu pare (Millàs 1987, doc. núm. 67).
La continuïtat en el govern de Sulaiman i dels seus fills pot ser un senyal de la pre-
sència d'una nissaga àrab amb uns suports significatius a les contrades gironines en la
segona meitat del segle VIII. Sembla versemblant pensar que el seu poder, i les seves
ambicions autonomistes, es recolzarien en la presència d'algunes guarnicions i grups clà-
nics àrabs, principalment iemenites, així com en la seva capacitat de pactar amb els
grups locals hispanogots, tal com sembla indicar la fugida de grups hispans cap al pro-
per regne franc, després de la fracassada revolta de 777-778 i la posterior reacció omeia.
Aquesta presència continuada de caps d'una mateixa família en el govern de Girona
i Barcelona, fins a l'assassinat de Matruh l'any 791, ens porta a considerar el probable
establiment d'un grup tribal àrab (qawm) a les contrades orientals sud-pirinenques. Molts
autors, i especialment Guichard, ja han remarcar que els àrabs i berbers s'establiren a
l'Àndalus formant contingents tribals homogenis, a molts dels quals se'ls assignaven dis-
trictes (muyannada-aydab) sobre els quals tenien dret a rebre una fracció del amwal,
el conjunt de les contribucions o impostos pagats pels cristians sotmesos –contribucions
anomenades vectigalia per la Crònica mossàrab del segle VIII. A canvi, la tribu o frac-
ció establerta havia de satisfer prestacions militars, enviant el seu yund o contingent mili-
tar allà on les autoritats centrals ho manessin (Guichard 1976, 322). Si aquesta estructu-
ra era present a molt territoris andalusins, semblava encara més necessària a les fronteres
septentrionals, terreny habitual de les lluites amb els francs des de mitjan segle VIII.
Tenim testimonis escrits de la presència de contingents tribals sencers –homes, dones
i nens– en els primers decennis de la conquesta. Pau, el Diaca, un cronista que va escriu-
re a la fi del segle VIII, parla de l'expedició encapçalada l'any 732 pel valí Abd-al-Rahman
al-Gafiqí que conduí forces berbers i explica que aquestes "( ..)cum uxoribus etparvulis
venientes Aquitaniam Galliaeprovinciam quasi habitatur i ingressi sunt(..) ", és a dir que
els guerrers anaven acompanyats per les seves dones i fills, amb intenció de romandre a
les terres que conquerissin a l'Aquitània (Ballestín 1999, 56-57 i 63). Es tractava, per tant,
d'un intent de conquesta i instal-lació d'un contingent tribal sencer, un fet que no s'a-
complí, car les forces musulmanes foren derrotades pels francs a Poitiers aquell any. El
cronista Ibn Hazm també explica, en parlar de la tribu àrab dels Banu Bahila que "(...)el
seu solar a l Àndalus era a la zona d'Arbuna" (Narbona?). D'altra banda, l'anònim Dirk
bilad al-Andalus, en parlar del districte de Fraga (Osca) diu: "(..)els seus habitants són
àrabs de nissaga perquè s'hi establiren tribus del Iemen en el primer moment de la con-
questa i els seus descendents continuen allà(...)" (Bramon 2000, 92 i 93). Encara que cap
d'aquestes referències ens situa a prop de Girona, són prou significatives per plantejar
establiments –reeixits o falllits– de grups tribals sencers en llocs de la Marca Superior, un
procediment que, per tant, segurament també es va donar a Barcelona i Girona.
L'organització militar andalusí, alimentada per successives entrades de nous contingents
al llarg del segle VIII, va mantenir la seva estructura tribal fins ben entrat el segle X, i això
va ser en gran part la causa de la inestabilitat crònica del seu govern, car els lligams de la
solidaritat tribal (l'assabiyya) sovint eren més forts que l'obediència a les autoritats cordo-
veses. A la Marca Superior, els indicis d'aquesta organització són més febles per manca de
documentació, però sabem, per exemple, que una fracció de la tribu siriana dels Tujibis
–els Banu Salama– governava el districte d'Osca a les darreries del segle VIII, on haurien