Page 29 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

gut, que podria ser perfectament Narbona, atesos els quinze dies que Aixun trigà a tor-
nar a Girona a peu després de fugir amb l'ajuda del seu "fidel" Amrús. Podem estar
davant un mateix episodi explicat de dues maneres diferents o dos de molt propers en
el temps, car en cap cas poden ser anteriors al 779 ni posteriors al 785.
Quin paper pot haver jugat el proper castell de Sant Julià de Ramis en la darrera època
de la Girona musulmana? Aquesta fortalesa, ben documentada arqueològicament des del
segle IV, havia ocupat un lloc important en el sistema militar encarat cap a la defensa de
les vies de comunicació que venien des de les Gàl•lies; aquesta funció encara es degué
revaloritzar més després dels anys de l'ocupació de la Septimània pels francs (750-760),
quan aquests arribaren fins als Pirineus i bastiren un sistema de fortificacions que avui
encara són visibles a diversos punts de les serres de Rodes i les Alberes. Aleshores Sant
Julià de Ramis devia esdevenir un punt cabdal per a la defensa de Girona, car aquesta
era la primera ciutat musulmana en la frontera de la Marca Superior de 1'Àndalus i la for-
talesa se situava tres quilòmetres al nord, en un lloc encimbellat i estratègic, que qualse-
vol enemic havia d'ocupar prèviament si volia emparar-se de Girona venint del nord.
Això, i algunes evidències arqueològiques —algunes reformes militars, molt senzilles—,
un seguit de murs de pedra disposats directament sobre els paviments compartimentant
de manera regular uns espais més grans o altres obres més inconcretes i difícils d'expli-
car que afectaren espais molt concrets d'una cambra més gran i que, en un cas i altre,
continuaven adaptant-se a l'estructura principal del castell i que per cronologia relativa
cal situar entre el 700 i el 720, moment puntual de la crisi de la fortificació visigoda i el
834, quan és anomenat Castellum Fractum —un topònim de claredat meridiana—, fan
pensar que Sant Julià fou incorporat al sistema militar i de defensa andalusí. El fet que
Rama (Ramis) s'incorpori al topònim del lloc a partir dels inicis del segle XI i que aquest
mot sigui interpretable com un nom de persona àrab —recordem els nombrosos abdera-
mah— pot fer pensar que algun personatge que portés aquest nom podia haver estat el
cap del castell i del seu terme durant el segle VIII. No podem oblidar que el nom
d'Abderama —Abd al Rahman— se cita diverses vegades en la documentació gironina del
segle IX, i era el nom d'un personatge important que va donar el nom a un dels vilars
del terme de Bàscara (Marquès 1993, doc. núm. 7, 11, 14, 15, 17, 18, 21).
D'altra banda, també podem pensar que quan les tropes carolíngies iniciaren la seva
aproximació a Girona, cap al 785, Sant Julià fou ocupat, puix que l'assalt a la ciutat no era
possible sense dominar-ne els accessos immediats, especialment per prevenir qualsevol con-
traatac pels flancs. Potser aquestes circumstàncies explicarien el lluït i important paper que
la muntanya de Sant Julià —la seva fortalesa— tingueren en la descripció tardana de l'atac a
la ciutat i que reprodueix amb certa versemblança la missa tres-centista que es dedicava a
Sant Carlemany a la catedral gironina de Santa Maria i que recorden altres fets relacionats
directament amb el lloc de Sant Julià i la seva església, indret que esdevé, en la llegenda,
punt de trobada de l'exèrcit que ha d'atacar Girona i el quarter general del monarca que
hauria manat bastir en el lloc que ocupava el seu tendal, un temple dedicat al màrtir Julià.
Semblantment, el bisbe Turpí hauria consagrat un altar a sant Vicenç i Rotllà un altre a santa
Tecla, lligant d'aquesta manera, l'església parroquial, la canònica agustiniana de Sant Vicenç
de les Roquetes i l'oratori de Sant Tecla del Congost, a l'altra riba del Ter, a la figura de
Carlemany o d'alguns dels seus prohoms més dignes (Villanueva 1850, doc. núm. II, 267-
269; Roura 1987, 20-21). Recordem, també, que 1'ossari romànic de pedra sorrenca que s'hi
conserva, abans a l'exterior del temple, ara a dins, havia estat considerat popularment com
el del mateix Carlemany o el d'algun dels seus cavallers més pròxims (Botet i Sisó, sense
data, 388). Tots aquests episodis són, malgrat llur aspecte llegendari, testimonis tardans de
l'important paper que la fortalesa jugava en el dispositiu militar davant Girona, un paper que