Page 47 - MEMÒRIA 2018 amb tapes_Neat

Centre d’Estudis d’Isona i Conca Dellà

troballa del què podrien ser les fosses del mateix, a la zona del Serrat dels Espinyers (Padrós et
al. 2016, 221-231). A més, aquesta idea quedaria constatada pel caràcter d’Aeso de ciutat
stipendiaria , tal i com apunta Plini (segle I dC) (NH 3, 4, 23). Aquesta condició indicaria un
7
sotmetiment militar a Roma i d’aquí l’existència del tribut en qüestió.
Serà en aquest context militar quan cap a finals del segle II o inici del segle I aC (120-80 aC) es
funda la ciutat d’Aeso, un centre urbà emmurallat, que a priori seguirà tots els canons romans.
Durant aquest període, la progressiva urbanització de la península Ibèrica tindrà diversos
moments d’expansió, al nord-est la fundació de ciutats com Tarraco, Baetulo, Iluro, Iesso i, entre
elles, Aeso, com a elements estabilitzadors i organitzadors del territori. Aquest procés de
fundacions va suposar una reorganització territorial que va introduir un canvi i una ordenació en
el sistema productiu agrari (Reyes et al. 1998, 39-59), herència que ens ha arribat fins als nostres
dies.

En el cas d’Aeso, per la seva situació respecte la majoria de nuclis ubicats més al sud i al llevant,
s’ha de tenir present la seva importància en la consolidació del domini, no només territorial, sinó
també econòmic, a nivell d’explotació agrícola, ramadera, forestal i minera. Cal destacar que la
zona de la Conca ha estat des de l’antiguitat, i especialment en època romana, el lloc de pas
obligat de les vies de comunicació terrestres entre la Catalunya Oriental i Central i el territori
pirinenc occidental de Catalunya (Payà et al. 1994, 169).

A finals del segle I aC, l’arribada al poder d’Octavi August, va suposar la conquesta definitiva de
territoris peninsulars, entre ells la zona cerdana, que no va entrar efectivament a l’òrbita romana
fins el 39 aC, després d’una revolta important (DC 48, 7; Morera et al. 2011, 313), el que
suposava la necessitat de controlar militarment els passos que donaven accés a aquest territori.

Cap a finals del segle I dC, amb l’extensió del Ius Latii a Hispània, sota l’emperador Vespasià, es
va produir el canvi de personalitat jurídica de la ciutat d’Aeso, que va passar a ser municipium
(NH 3, 4, 30). Això va quedar reflectit a nivell social, amb la presència d’una sèrie de famílies que
exercien les magistratures municipals pràcticament amb caràcter hereditari. El corpus epigràfic
aparegut i recuperat a Aeso ha proporcionat tot un seguit de dades de l’estructura social de la
8
població, que d’altra manera no s’hauria pogut conèixer .
El segle III dC va marcar un punt d’inflexió en què van desaparèixer les mostres epigràfiques,
abundants fins aquell moment, produint-se també l’abandó d’estructures situades al sud-est de
la ciutat, així com a la zona del Serrat dels Espinyers, quedant la ciutat reduïda a la seva part més
elevada. Les dades aportades per les diverses intervencions arqueològiques semblen indicar la
continuïtat d’aquesta situació de crisi fins a inici del segle V dC.
Avançant en els períodes posteriors, durant el segle VI hi ha una referència als concilis hispànics,
que esmenten la presència en un d'ells del bisbe d'Aesona (Castells et al. 2001, 7-136). La seu
episcopal d’Aesona degué subsistir fins al segle VIII, moment en què la invasió àrab va devastar
i arrasar la vila i el territori.
L’àrea del Pallars va ser de frontera durant el període de dominació musulmana, fins que
progressivament els comtats pirinencs s’expandeixen cap a les planes. Aquest fet suposa el
retrocés del domini andalusí, ja cap a finals del s. XI la situació començava a canviar, s’ha de tenir
present que Balaguer no va ser conquerida, definitivament, pel comtat d’Urgell fins el 1105.
Tornant a Isona, segons dades de P. Madoz (1845-1850, 464), el 1067 la vila encara seguia
abandonada.

7 Vindria a ser una paga que afrontaven els vençuts, militarment, i durant un temps determinat. A més, els vençuts havien de
mantenir l’exèrcit ocupant (Ñaco del Hoyo 2003, 132).
8 Amb més de 40 epígrafs, aquest conjunt és el més rellevant de la Catalunya interior.
3

48