Page 245 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Vegueria i vall al comtat de Girona

Continuïtat i canvi de les estructures territorials i el seu govern
entre l'antiguitat tardana i el segle XI

Quan el lector s'endinsa en les llargues sèries de documents altmedievals catalans,
cada cop més a l'abast gràcies a les edicions de cartularis i diplomataris fetes en aquests
darrers anys, no deixa d'observar que els nostres avantpassats tenien consciència d'un
territori perfectament estructurat en unitats administratives que el dividien de forma sen-
cera. D'aquesta manera qualsevol acta de donació, venda o permuta d'un bé o d'un dret
immobiliari se situava dins d'unes unitats que anaven del més general al més concret,
del pagus o comitatus a la uilla o uillare, que constituïa la unitat bàsica de l'adminis-
tració local. Però entre els segles IX i XI veiem dibuixar-se o difuminar-se altres àmbits
administratius al comtat de Girona que convencionalment anomenarem locals, com la
parròquia, la vall o el castre. Tant com sigui possible volem historiar l'evolució d'a-
quelles unitats territorials intermèdies –la vall, que sovint esdevingué després el castre–
que ens puguin ajudar a entendre les mutacions experimentades en l'estructura de
govern local.
La uilla constituïa la unitat administrativa bàsica a l'Europa tardoantiga i altmedieval
(s. V-X), fins al punt que alguns autors defensen que tot el territori de l'Europa occidental
estava estructurat en uillae, domus o curtes, car aquests eren altres noms que podien
rebre a diversos llocs d'Europa com Itàlia, per exemple, tal com el lector pot comprovar
en l'article d'aquest mateix volum dedicat a les uillae del comtat de Girona. El nostre
objectiu és determinar, sens dubte, l'existència d'un segon graó d'aquesta estructura terri-
torial de govern que organitzava el govern dels estats tardoantics des de la fi de l'impe-
ri romà. Però abans de determinar la seva realitat a les contrades gironines, farem una
ullada a aquells funcionaris que ostentaven llur gestió en época carolíngia, els vicarü, el
rastre dels quals podem seguir des de molts segles abans.

Els vicaris i llur origen administratiu

En el seu estudi sobre la Catalunya de fa mil anys Bonnassie ja tingué oportunitat de
comentar diverses vegades el paper jugat per aquests "funcionaris" intermedis als com-
tats catalans fins al segle XI: "Successors dels tiufath visigots, dels quals encara porten el
nom al començament del segle X, els uicarii són els delegats locals del comte i les refe-
rències que els concerneixen són encara molt nombroses a la fi del segle X i principi de
l'XI. Llur qualitat de funcionaris públics no presenta cap dubte; noster uicarius diuen de
Seniofred de Rubí la comtessa Ermessenda i el comte Berenguer Ramon en 1018. Són,
doncs, els representants de la potestas en una circumscripció i aquesta és el castrum"
(Bonnassie 1979, 151). "Tots els veguers són en efecte nobiles... La condició nobliliària
va, doncs, estretament lligada a l'exercici d'una funció pública, es a dir al servei del
comte" (Bonnassie 1979, 250).
Es tracta d'una funció definida a bastament pels autors que des de fa temps s'han
dedicat a l'estudi de les institucions catalanes. Com va dir, per exemple, d'Abadal:
"Mentre que els vescomtes estenien llur activitat per tot l'àmbit del comtat o, almenys,
sobre un dels pagi que en formaven part, el vicari limitava la seva jurisdicció al terme
d'una de les nombroses circumscripcions en què el comtat es dividia(...) a diferència dels
comtes, dels vescomtes i sobretot dels missi, els quals són elements volants sense residèn-
cia fixa, almenys coneguda, els vicaris constitueixen els elements sedentaris del govern.