Page 246 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

El nom general que se'ls dóna, i el que generalment passarà al futur, és el de uicarius, no
obstant això, per raons d'erudició, els escrivents els aplicaven moltes altres denomina-
cions; centenarius i centurions, expressions d'influència franca; casteldions en una but-
lla papal; o gardings i tiufads, noms de regust visigòtic. Dels vicaris derivaren les famílies
nobles que al segle XI i següents sobresortiren en el país a mesura que llur influència
s'anà aprofundint amb l'apropiació patrimonial de la funció" (Abadal 1969, 218-219).
La institució dels uicarii evolucionà al llarg de l'antiguitat tardana (baix imperi i
monarquia visigoda). Es tracta d'un concepte que implicava una funció dins la jerarquia
funcionarial dels estats d'aquella època, bé que el grau jeràrquic tendeixi a degradar-se
com, d'altra banda, va passar amb tants altres títols funcionarials o honorífics. En el baix
imperi el uicarius era el cap de l'administració d'una diòcesi que aplegava diverses pro-
víncies i estava directament sota les ordres del prefecte, el primer magistrat imperial. El
vicari ocupava, per tant, un lloc de privilegi en la jerarquia de l'imperi.
Uicarius i tiuphadus són definits, especialment, en la legislació dels segles VI i VII a
tots els estats de l'antiguitat tardana i, concretament, al regne visigot. Obervem per exem-
ple el que digué un dels millors especialistes sobre l'estat visigot en relació a aquesta
qüestió: "Al uicarius del conde de la ciudad se le citaba por su nombre i al tiuphadus se
le exortaba expresamente a que oyera las causas ante otras personas que luego pudieran
asumir la funcion judicial en su ausencia(.....)en una época primitiva las jurisdicciones
civil y militar estuvieron separadas también a nivel gubernamental inferior, siendo el
millenarius el juez y el tiuphadus el oficial militar, pero éste acabó ocupandose de las fun-
ciones judiciales de aquél. Ciertamente no hay ningun texto antes de Chindasvinto que
haga referencia a la actividad judicial del tiuphadus aunque su función militar ya es
contemplada en varias Antiquae. Pero en la época de Chindasvinto y después, figura en
lugar destacado en varias leyes como juez al que Recesvinto concedió el derecho de oír
en todas las causas, criminales o no. El tiuphadus desempeñó también una función en la
administración financiera, como hemos visto. Es razonable suponer, pues, a falta de
información precisa, que el tiuphadus era el juez principal en los distritos rurales, con
autoridad jurisdiccional" (King 1981, 101-102).
Les vegueries i els uicarii són prou coneguts a les diverses terrres sota domini caro-
lingi des de bon començament. Per exemple, Lauranson-Rosaz pogué dedicar diverses
pàgines als vicaris i les vegueries de l'Alvèrnia on deixà clar que "(..)les termes utilisés
en Auvergne pour désigner les circonscriptions inférieures au comté sont vicaria ou aicis"
(Lauranson-Rosaz 1979), a més de deixar clares les seves competències judicials, admi-
nistratives i militars.
La figura del uicarius no la trobem documentada a les terres gironines abans del
segle X, encara que constatem la seva existència des de molt abans, a comtats veïns
governats pel mateix tipus d'administració carolingia. L'any 844 els hispani de Barcelona
van rebre un precepte del rei Carles el Calb que confirmava les seves immunitats, però
també esmentava el seu dret a posar-se sota l'autoritat de qualsevol funcionari –comitis,
uicecomitis aut uicarius–, que poguessin triar lliurement (Fàbrega 1995, 185-187). La
mateixa forma de citar els funcionaris pel seu rang la trobem l'any 904 en la consagra-
ció de Santa Maria de Fontanetum (la Bisbal), on es precisava la immunitat dels béns
donats a la nova església i hom precisava que no podrien ser intervinguts per "(..)nullus
comes, uicecomes, uicarius uel centenarius" (Ordeig 1993, 83), aquest darrer un funcio-
nari del qual no tenim gaires referències més, però ja citat a la legislació visigoda per
sota del comes ciuitatis i del tiuphadus. Pocs anys després es feia una excepció semblant
en el precepte que el rei Carles el Simple va donar al bisbe Guiu de Girona 922, on con-
firmava les possessions que havia rebut el fidel Adroer, i on també quedava clar que