Page 230 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

La mateixa organització territorial podem identificar entre el Ter i el límit amb el com-
tat de Besalú; a les ribes del Terri, de la riera de la Farga i del Cinyana trobem
Burguniano, Curtis, Corneliano, Canelles, Palaciolo, Surdis, Regelt, Rabiosam, Sancti
Andree in Sterria, Parazol, Rio de Lutos, Tomedo, Ulivars, Midiniano, Castellum Fractum,
Ladronos, Frederius, Cannadello, Octaviano (Ecclesiis Albis)), Felines, Fonolegt, Oriolus,
Uilla de Asinis, Leucata, Cerviano, Raseto, Espidels, a més de casos dubtosos com Salas
i Ferguerias, és a dir prop de trenta topònims citats com a termes entre els segle IX i
principi de 1'XI sobre un espai d'uns 100 km' aproximadament, la qual cosa dóna una
mitjana no gaire superior a les 300 hectàrees per terme, bé que alguns eren vil-les i altres
vilars. Gairebé en tots els casos -un 70%- llurs noms han arribat als nostres dies als
pobles i veïnats actuals. L'origen dels documents que expliquen aquesta abundància és
molt divers: des de la formació del domini senyorial de Cervià a la fi del segle X, i poc
després la de la canònica de Santa Maria del mateix nom, raó per la qual estem prou
ben informats de Cervià i els seus voltants, amb una desena de termes (To 1991 a, 195-
204), fins a la gran diversitat dels situats a la riba del Terri, esmentats a preceptes d'im-
munitat diversos, episcopals o de la seu i monacals de Santa Maria d'Amer i Sant Esteve
de Banyoles, però també donacions i testaments laics. Tampoc podem deixar de recor-
dar breument la gran abundància de termes localitzats en l'entorn immediat de Girona
que estudiàrem en el volum anterior, en el qual la contribució dels arxius i diplomataris
eclesiàstics gironins resulta decisiva. Tot plegat ens diu que la diversitat i fragmentació
dels dominis o jurisdiccions sobre aquest àmbit septentrional gironí pot explicar l'abun-
dància dels termes i topònims identificats, car hi trobem alous episcopals. monàstics,
comtals, vescomtals i d'altres magnats laics o eclesiàstics, tots ells molt escampats.
Per la seva banda, alguns sectors nord-occidentals del comtat poden ser relativament
completats principalment gràcies a la documentació del cenobí de Sant Genís i Sant Medir,
prop de Cartellà fins a mitjan segle IX i que en l'any 949 es traslladà a la vall d'Amer.
Gràcies a això disposem d'una relació de fins a cinc vil-les o termes pertanyents al citat
cenobi -Vallis Amera, Albecca vio, Gallizano, Rivo Sicco, Loredo- totes elles immediates al
monestir, a més del Palatiolo o Merlac citat des del segle IX i corresponent a la Cellera de
Ter. A tots ells hi podem afegir la uiila Plantadicias (Plantadís), el termino Cendeal (no
localitzat, probablement el Pasteral), el terminio Sucorranio o Securunio (avui Sant Climent
d'Amer) i la uilla Verdegario (el Verdaguer, a Sant Julià del Llor), citades en altres contex-
tos i documents que permeten completar la imatge d'una desena de vil-les que estructu-
raven els termes extensos de la vall d'Amer i la part septentrional de la vall d'Anglès.
No cal veure sempre les uillae com unes unitats territorials i humanes naturals, un
poble ocupant un espai fisic envoltat de límits geogràfics identificables com muntanyes
o rius. Podem trobar exemples de uillae formades per decisió política que, sens dubte,
integraven diversos nuclis de població dins els seus límits. Trobem els casos de les uillae
de Parietes Ruffini i de Castellum Fractum, citades per primer cop en 834 i atorgades
per Carlemany a la seu de Girona, la qual cosa ens porta segurament a les darreries del
segle VIII. En el primer cas podem comprovar com Parets Rufí se citava com una villa
sense matisos al llarg del segle IX, car formava un domini compacte que avui integren
els veïnats de Fontajau, Domeny i Taialà, però al llarg del segle X s'esmenten altres vil-les
-Dominium i Teudilane- amb vilars -Brugaria i Monteraso- i, per tant, un mínim de
cinc unitats territorials dins l'antic domini, algunes de les quals ja devien existir en el
segle IX però que no eren citades perquè formaven part del mateix domini (Canal et al.
2003, 251-254, 257-260 i 300-303). De la mateixa manera, l'extens domini episcopal de
Castellum Fractum, centrat per l'antic castellum romà de Sant Julià de Ramis, només
començà a agafar matisos en el segle XI quan es devia segregar i apareixen les prime-