Page 15 - Recoplicació d'estudis, esdeveniments i aproximació de la vida a la ciutat.

Al llarg de l'Alt Imperi, anaren creixent, fent-se més complexes i, en la majoria del
casos, els amos devien viure a l'urbs, de les rendes de les seves propietats, dedicats a
la política. Les dues més importants que es conserven són, per una banda, la situada al
Pla de l'Horta, a Sarrià de Dalt, d’origen baix-republicà. Per una altra, la de Can Pau
Birol, a Bell-lloc del Pla. En aquesta s'han localitzat importants mosaics, que
representen escenes de circ, datats del segle III dC.

L’ARRIBADA DEL CRISTIANISME I EL FINAL DE LA
GIRONA ROMANA.

La primera comunitat cristiana de Gerunda apareix documentada vers el 304-305
dC, en el si de les persecucions de l'emperador Dioclecià, en les quals es creu que morí
en martiri a la ciutat un dels difusors de la religió a la zona, arribat per mitjà de les
rutes comercial marítimes: Sant Feliu d'Scil·lum (Mauritània), amic i company de Cugat,
també nord-africà i mort a Castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès). Així ho recull
cent anys més tard el poeta Prudenci a : Parva Felicis decua exhiberit | artubus sanctis
locuples Gerunda.... Doncs, Sant Feliu es convertí en el primer i únic màrtir de la ciutat i
sant primigeni, fins que fou desplaçat per l'apòcrif Sant Narcís, de tradició importada
en època alt medieval.

L'erecció d'un martyrium (tomba d'un sant màrtir) a l'actual burg de Sant Feliu i les
restes trobades, com les del possible sarcòfag del sant (segle IV dC), palesen
l'existència d'una comunitat cristiana primigènia, forta i poderosa (els marbres del
sarcòfag són de gran qualitat i fets a Roma per les millors escoles de relleus). A les
parets de l'absis central de l'església de Sant Feliu es poden veure encastats a les
parets sis sarcòfags de tema cristià (d'un total de vuit) que molt probablement
procedeixen de l'antiga necròpolis que hi havia en aquell indret.

Pel que fa a l'existència d'un bisbe, hi ha documentada, en una epístola del papa
Innocenci I (401-417 dC) una referència del 404-405 dC en la qual es parla del bisbe de
Gerunda, reprovat fortament pel I Concili de Toledo. Així es coneix l'existència del
bisbe de Girona Minucius que, com feia el bisbe Rufinus consagrava bisbes en llocs
amagats i sense l'autorització del metropolità. Igualment, hi ha documentada
l'existència d'un palau episcopal i una basílica, tot i que l'emplaçament no ha pogut
ésser definit, elements que, sens dubte, devien comportar reformes importants a
l'estructura urbana.

_______________________________________________________________________________________
*Víctor; MESTRE, Jesús; MISERACHS, Toni. Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62, octubre 1998 (3a edició).
*Girona romana. De la fundació a la fi del món antic. Narcís M. Amich / Josep M. Nolla.

pag. 15