Page 101 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

vegueries—, mentre les fortedas eren els castells o fortaleses des de les quals es coman-
daven. Encara que els juraments manifestaven un domini eminent dels comtes, era evi-
dent que la possessió efectiva dels castells i l'autoritat sobre els seus termes o castres —la
potestas— quedava en mans dels nobles i aquests només la hi retornarien quan el comte
els la demanés. Els castells situaven Girona en una condició administrativa aparentment
paradoxal: mantenia la seva unitat territorial i jurídica —hom parla de la ciuitatem
Gerundae amb uns límits territorials ben coneguts— però de fet restava dividida en qua-
tre àmbits de poder, repartits entre els tres castells de Gerundella, de Superportas, ves-
comtal o de Gerunda, i la seu episcopal —amb potestat reconeguda dins la ciutat en el
precepte papal de 1002 (Marquès 1993, 160-162), però que es remuntava a uns decen-
nis abans, ja que els primers signes de potestat episcopal dins la ciutat es remunten a
mitjan segle X. Malgrat l'aparent fragmentació que això dibuixava, tots ells restaven units
per la potestat comtal superior. Aquesta nova organització del poder era el primer graó
del feudalisme en el seu sentit més profund.

El més significatiu per al nostre estudi són els juraments fets pels senyors que deten-
taven els tres castells urbans. La vecomtessa Ermessenda i el seu fill Ponç Guerau jura-
ren fidelitat per les fortaleses que tenien a la ciutat –el castell vescomtal– entre altres que
els vescomtes tenien al comtat; per la seva banda Arnau Ramon va jurar pel castell de
Sobreportes. Pel que fa al castell de Gironella, el castell comtal de Girona, la documen-
tació existent planteja alguns dubtes car, si d'una banda hi trobem el jurament d'Humbert
de Montpalau reconeixent la potestat superior del comte sobre el castell "(...)Et ego
Umbertus suprascriptus podestadivum farei per quantas vices mandaverit Remundum
comitem prescriptum de ipso castro de Mont Palaz et de castro Gerundella sive de ipsas
fortedas qui in istos castros prescritos sunt(...)" (Feliu i Salrach 1999, 1456-1458), fet que
indica el domini o la infeudació de la Gironella al citat Humbert, un poderós senyor dels
castells de Montpalau i les Agudes, a la frontera entre Girona i Barcelona, d'una altra, la
situació del castre de Gironella resta lluny d'aclarir-se perquè també trobem un altre jura-
ment, de dos o tres anys abans, del vescomte Ramon Folc de Cardona pels castells de
Farners i Gironella: "( ..)et ego predictus Remundus no vetabo tibi iam dicto Reimundo,
senior! meo, potestatem de ipsis castris ubi staticam babes per quantas vices eam mihi
requisieris(..) Et sunt ipsos castros Gerundella et Farner(..) ", (Feliu i Salrach 1999, 941-
942). Es tracta de dos documents que utilitzen fórmules diferents, la qual cosa fa pensar
que també van ser redactats en moments diferents; el primer, de Ramon de Cardona
—que encara esmentava la potestat de la comtessa Ermessenda— i el d'Humbert de
Montpalau, després. Malgrat aquesta aparent contradicció, que pot indicar una desavi-
nença temporal dels comtes amb els vescomtes d'Osona —que esdevindrien els Cardona—
enmig del seu conflicte amb la comtessa Ermessenda, sembla que l'episodi de la caste-
llania dels Montpalau a Gironella fou efímer: l'absència de juraments de fidelitat poste-
rior que citin la fortalesa és, al nostre parer, un indici del seu manteniment sota la juris-
dicció comtal, i des d'aleshores la castlania efectiva restà en mans d'una nissaga de
feudataris comtals que de seguida prengué el nom de Gironella, com veurem tot seguit.
La repetició sistemàtica de la promesa de retornar la potestat —l'autoritat— quan el comte
ho demanés indica clarament que aquesta restava efectivament en mans dels senyors
dels castells, però que el comte disposava d'una capacitat efectiva per recuperar-la, si
més no, en el cas de la Gironella.
D'altra banda, els juraments també afectaren l'altra gran institució gironina —l'episco-
pal—, car aleshores el bisbe Berenguer també jurà fidelitat a la comtessa "(...)ego
Berengarius episcopus(...) de ista ora in antea fidelis ero tibi Almodis comitissae(...)"
(Feliu i Salrach 1999, 1319-1320), tal com abans devia haver-ho fet amb el comte Ramon