Page 104 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

1999, 792-793), la qual cosa vol dir que el castell disposava d'alguna estança —una sala—
de suficient cabuda i dignitat per escenificar un acte solemne com aquell. D'altra banda,
en el citat jurament de Ramon Folc de Cardona s'esmentava el dret d'staticam del comte
a la Gironella, dret que també havia afirmat la comtessa Ermessenda en reconèixer el
dret del comte a (...)ipsa statica de Gerunda (Feliu i Salrach 1999, 537). Si, com pensem
nosaltres, això indica el dret de residència del comte al castell, aleshores sembla força
probable que la Gironella disposés d'estances per hostatjar-hi els comtes i els membres
del seu seguici, estances situades al cos occidental de la fortalesa, el més proper a la ciu-
tat, separat de la gran torre pel pati central, on s'obria la porta nord. En qualsevol cas
les possibles modificacions del castell no afectaren el seu allargassat perímetre exterior
que mantingué les estructures carolíngies, especialment pel que fa als murs nord i sud.
No està tan clar pel que fa als extrems, la gran torre oriental que servia per descriure la
fortalesa —torre Gironella (Canal et al. 2003, 120-130). Només la recerca arqueològica
podrà resoldre aquestes qüestions.

Els nous castres de Sobreportes i de Girona (o castell vescomtal)

El procés de feudalització també afectà la constitució, o confirmació, això encara no
està clar, de dos castells situats a les portes nord i sud. Tenim raons per pensar que
aquests eren de nova creació, si més no com a institucions castrals, a diferència de la
Gironella, raó per la qual estaven formats principalment per trams de la muralla contigus
a les portes, amb modificacions per convertir-los en fortaleses autònomes: el de
Sobrepones, amb les torres a les dues bandes de les portes septentrionals de la ciutat, raó
per la qual portava aquest nom, i el vescomtal o de Girona, al costat de la porta meri-
dional o de l'Onyar. Aquesta situació pot ser semblant a la que es produí a Barcelona en
la mateixa época, en què les fortificacions de les quatre portes de la ciutat esdevingue-
ren castres: el Castellvell, el Castellnou, el castell del Bisbe i el castell de Regomir.
El castre de Sobreportes apareix documentat per primer cop el citat any 1057 —proba-
blement—, quan estava sota domini d'Arnau Ramon, i aquest va fer juraments de fidelitat
als comtes Ramon i Almodis en qué prometia (...)podestadivum , farei per quantas vices
míhi mandaverit(...) de ipso castro Super Portam de Gerunda vel de ipsas turres(..) (Feliu
i Salrach 1999,1352-1355). Després de la mort d'Arnau Ramon en 1066, trobem el castell
sota domini de Guillem Ramon, que fou senescal i home de màxima confiança del comte
Ramon, que apareix citat com el seu senyor en 1083. La personalitat d'Arnau Ramon és
prou enigmàtica i hom en desconeix la filiació precisa, un fet sorprenent si pensem que la
seva possessió del castrum de Sobreportes el convertia en un dels grans personatges giro-
nins i, sens dubte, un magnat de confiança del comte Ramon Berenguer. Però com veu-
rem tot seguit, hi ha indicis per pensar que Arnau Ramon era germà del senescal Guillem
Ramon i que tots dos eren membres d'una branca fadristerna dels Hostoles.
Aquesta hipòtesi es recolza en diverses proves que bàsicament indiquen la continuïtat
de diversos alous i feus que havien estat d'Arnau Ramon i, un cop mort aquest en 1066,
restaren en mans del senescal Guillem Ramon i d'altres germans i parents. En primer lloc,
trobem el document d'infeudació que l'any 1078 va fer l'abat Ramon de Sant Feliu de
Girona als germans Guillem Ramon i Bernat Ramon i al seu oncle Miró Foguet, tots ells
reconeguts membres de la branca fadristerna dels Hostoles, d'un feu que abans havia estat
d'Arnau Ramon (Canal et al. 2000, 145-146). Encara que el document no ho reconegui
explícitament, sembla lògic pensar que el feu que abans havia estat d'Arnau després el tro-
bem en mans d'altres membres de la nissaga, car d'aquesta manera es renovaven els lli-
gams entre Sant Feliu i els Hostoles. En segon lloc hem de recordar que ja hem vist un