Page 108 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

de 1064 (Martí 1997, 309), a més del sagristà primer i el cabiscol, ja citats a les darreries
del segle X, als quals hem d'afegir els quatre ardiaques que administraven els interessos
episcopals als quatre comtats de la diòcesi i que també gaudien de possessions dins la
ciutat. En aquest punt hem d'esmentar que des de començament del segle XI ja se cita-
ven els ardiaques de Besalú i de Girona (Martí 1997, 156 i 235). Tot plegat, més que indi-
car un nou repartiment de funcions o "divisió del treball canonical", que ja devia existir
amb anterioritat, en parla d'un procés de repartiment i feudalització dels dominis cano-
nicals, segregats dels episcopals a partir de 1019, i posseïts per clergues de determina-
des famílies nobles en funció dels càrrecs que ocupaven en la jerarquia canonical.
Però les relacions feudals de la canònica i el bisbe també arribaven fins als nobles
laics. A l'interior de la ciutat sabem que hi havia sectors dels murs i grups de cases que
estaven en mans de nobles que les tenien com a feu episcopal. Fixem-nos en el que deia
el testament del magnat Silvi Llobet de Cervià que en 1059 va deixar als seus hereus, la
seva esposa Adelaida i el nebot Gausfred Bastons mansiones et turrem que babeo in
Gerunda, una cum fevo comitale et episcopale (To 1991 a, 208). Segurament això signi-
ficava que el citat noble havia tingut la possessió d'una torre de la muralla, amb les seves
cases annexes, en feu conjunt del comte i el bisbe. Encara que no sapiguem el lloc exac-
te, cal pensar que les esmentades torre i cases es trobarien no gaire lluny de la seu, al
llarg de la muralla septentrional, però no ho sabem segur per manca de més noticies.
També sembla evident en aquella data la sintonia dels comtes –Ramon Berenguer i
Almodis– amb el bisbe Berenguer, car compartien el domini eminent sobre el citat feu.
L'existència d'altres sectors de la muralla amb les seves torres, pertanyents a la canòni-
ca de la seu i infeudats a clergues o milites es feia evident pocs anys després. L'any 1067
hom esmentava la donació d'una casa que havia passat per les mans de diversos clergues
que la tenien en servei de Santa Maria. El document aclaria que la donació comprenia
Y....)Predictam domum cum ipsa turre et cum ipso muro et cum ipsa porticu et cum curti-
/¡o(...) o sigui una casa amb torre, mur (muralla), un pòrtic i un petit pati, la qual cosa,
i altres documents posteriors, ens fa afirmar que la citada casa es trobava en un sector de
la muralla a llevant del castell de Sobreportes i al nord de les escales de la Seu (Martí 1997,
328). La mateixa casa, o conjunt de cases, amb la torre i la muralla les trobarem més enda-
vant en mans d'Arluí, que utilitzava una formula semblant a la de 1067 "(...)predicte domus
(...)cum turre simul et muris(...)" (Martí 1997, 469), i seguidament esdevingue possessió
d'Emili primer i Pere Emili, el seu hereu, després (Arxiu Capitular de la Seu de Girona,
Pergamins, núm. 231), feudataris laics sota domini de la seu. Resulta interessant la refe-
rència a la porticu (en femení, efectivamant) citada en 1067; ens parla de velles subsistèn-
cies del porticat al nord de l'antic forum romà. Sembla clar que aquest sector de la mura-
lla havia estat cedit a la seu i era infeudat i traspassat entre clergues de la seva canònica,
a canvi del reconeixement de la potestat de Santa Maria.
Altres personatges i institucions gironines també entraren en l'engranatge feudal mit-
jançant els juraments de fidelitat comtal. Coneixem el cas de l'abat Berenguer de Sant
Feliu que ho va fer no per la seva condició d'abat sinó de senyor castellà, car poc des-
prés de 1057, va jurar als comtes Ramon Berenguer i Almodis pel domini del castell de
Tudela, a Sant Gregori (Feliu i Salrach 1999, doc. núm. 828 i 906). Per tant no sembla pro-
bable que personatges tan significats com l'abat de Sant Pere de Galligants o l'abadessa
de Sant Daniel haguessin signat convenis i juraments de fidelitat, que s'haurien conservat,
si més no algun d'ells, com ho van fer les dotzenes de documents signats pels magnats
laics. Sembla probable entendre que els juraments episcopals, com els que havien fet els
bisbes Pere i Bereguer, inclourien el deure d'obediència dels clergues del bisbat, però no
sabem si això també inclouria els monestirs dotats de preceptes d'immunitat.