Page 107 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

citava (...)quantum habere videtur infra muros ciuitatis Gerundensis (Marquès 1993,
160-162). Sens dubte l'entrada del complex episcopal intramurs, des de la fi del segle X,
no era aliena a aquesta nova situació.
Això no feia res més que reflectir els canvis dins un ordre polític que encara era, bàsi-
cament, el nou model bastit en el segle X, en què comtes i bisbes compartien una certa sobi-
rania, després de la progressiva desaparició de l'autoritat dels monarques carolingis a la fi
del segle IX. Al llarg del segle XI la feudalització també afectà els dominis episcopals, dins
de les muralles o als suburbis; l'autoritat episcopal o canonical –aquesta derivada del bisbe
–sobre
sectors de la muralla de la ciutat va començar, pel que sembla, per concessió comtal.
L'any 1020 la comtessa Ermessenda va donar a la canònica de la Seu `( ..)ipsa turre roton-
da cum ipsos muros que sunt ex utraque parte in circuitu de ipsa turre et cum casale vel curte
qui est ante ipsa turre ... totum ab integrum cum exiis et eorum regressis(..) " (Marquès 1993,
184-185). Es tractava del lloc situat entre la catedral i la muralla, on es començà a aixecar el
dormitori canonical, causa de la donació. El que ara ens interessa del document és la dona-
ció comtal de tot el sector proper de la muralla, a les dues bandes de l'esmentada torre rodo-
na, ara coneguda com la torre Júlia. La donació comportava, sens dubte, que la institució
receptora –la canònica de la seu acabada de fundar– hauria de satisfer els serveis militars
corresponents al citat tram de muralla, per la qual cosa hauria de percebre les rendes fiscals
afectades a aquesta funció. Encara que el document no digui res sobre aquesta qüestió, pen-
sem que aquest deu ser el significat dels exiis et eorum regressis, una fórmula habitual en els
documents de donació o compra que podem traduir literalment com "entrades i sortides",
però que també cal entendre com "drets i deures" de natura fiscal o pública, entre els quals
es trobarien obligacions militars (deures) i rendes fiscals (drets).
Des del mateix moment de la seva constitució en 1019, la canònica de la seu havia estat
dotada generosament per la comtessa Ermessenda, el bisbe Pere Roger i altres magnats
laics. Posteriorment, les donacions dels bisbes encara s'incrementaren i ajudaren a fer de la
canònica la primera institució urbana. El mateix bisbe Pere va prometre en 1031 que li
donaria el terç de totes les adquisicions que els bisbes fessin des d'aleshores (Martí 1997,
203). Especialment significatives foren les donacions del bisbe Berenguer; l'any 1056 aquest
va donar les terres i illes que tenia als termes de Salt i Santa Eugènia (Martí 1997, 274), l'any
1063 va donar el forn de pa del burg de Sant Feliu (Marquès 1993, 127), i l'any 1068 el bisbe
va permutar amb els canonges els molins que encara retenia a Salt (Martí 1997, 331).
En paral-lel a l'increment patrimonial, la feudalització de les relacions internes entre
els clergues de la seu també progressava a mitjan segle. En tenim un bon exemple amb
la constitució d'una nova dignitat, la de sagristà segon de la seu. El càrrec fou creat en
1053 per iniciativa del sagristà major Bonfill, que va investir Bonuç amb el nou càrrec i
la meitat dels delmes i primícies que percebia de la parròquia de Santa Maria i Sant Feliu,
o sigui la parròquia episcopal que encara compartien les dues antigues cocatedrals. A
més la nova dignitat tindria la meitat dels drets sobre el cementiri de la seu. El sagristà
Bonfill afegia que el seu subordinat tindria els citats drets parroquials en feu de Santa
Maria. El document també definia el conjunt d'obligacions que el nou sagrista i els seus
servidors haurien d'atendre, principalment relacionats amb el manteniment del temple
catedralici i dels seus serveis –il-luminació, manteniment de la teulada, dels ornaments i
cadires del cor, neteja...– (Martí 1997, 269). Sembla evident que els mecanismes d'in-
feudació i sotsinfeudació es desenvolupaven també entre el clergat de la seu, amb el
corresponent repartiment de les rendes i drets assignats, i dels béns que els produïen.
Per aquesta raó no ens pot sorpendre l'aparició en la documentació de la seu de càrrecs
o funcions com la del citat sagristà segon, el prepòsit o paborde citat des de 1019
(Marquès 1993, 182), el clavar¡ des de 1043 (Martí 1997. 248-249) piper o especier des