Page 110 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Ponç i Joan eren els noms de dos cabiscols de la seu i parents —lligats per una rela-
ció de padrinatge— que testaren en els anys 1064 i 1078. Els seus testaments citaven els
alous que administraven al servei de Sant Martí —feus que ells mateixos havien donat
anteriorment i retenien en el seu poder— entre els quals Ponç esmentava "(..)aliis terris
que invente fuerint in iamdicto Plano ante Gerundam ciuitatem(...)" (Martí 1997, doc.
núm. 306). Una descripció força imprecisa —el pla pot ser qualsevol de les dues bandes
de l'Onyar— excepte per l'afegit que va fer Joan al segon document: "(..)aliis terris que
que inventa fuerunt in iam dicto plano ante ciuitatem Gerundam et in ipso mulíno quod
est ante portam ciuitatis quem vocant Onnar" (Rius 1928, 368-371). Sembla clar que la
descripció es referia a una part del pla davant la ciutat i la porta de l'Onyar conegut com
l'Areny des del segle XII, on hi havia un molí situat en el mateix lloc on s'aixecà l'edifi-
ci de la Fontana d'Or a principi del segle XIII, que durant segles pagà els seus censos,
en reconeixement de la senyoria, a Sant Martí Sacosta, de la mateixa manera que ho feia
tota la resta del proper sector de 1'areny que era del seu domini (Canal et al. 1995, 72).
De tota manera, no sembla que en el segle XI hom pogués distingir entre els dominis
de la seu i de Sant Martí d'una manera clara; l'església fora murs era encara una institu-
ció estretament vinculada a la canònica episcopal, com ho demostra que els rectors de
Sant Martí eren també els cabiscols de la seu.

Ben a prop es trobava Palou de la seu, trossejat en diversos sectors, un dels quals
–una trilla– també era proper a la porta meridional de la ciutat, anomenada de l'Onyar;
un alou que sembla constituir-se a partir del segle X, si més no en part, a partir de dona-
cions com les d'Adroer i Bonadona –comentades en un altre capítol d'aquest volum– que
a la fi del segle havien arribat a mans de clergues de la seu i que també foren fona-
mentals en la constitució de l'alou de Sant Martí. D'acord amb els procesos generals de
l'època, l'alou va quedar en mans de clergues amb càrrecs concrets de la canònica epis-
copal. Per això no pot sorprendre que una part d'aquestes terres estigués en mans del
sagristà segon Ramon Miró que en 1083 les tenia en feu de la seu "(..)que mihi adve-
nit per vocem sancte Marie sedis Gerunde". Es tractava d'un espai ample, una trilla, que
anava des del peu de la costa de Sant Martí fins a la riba de l'Onyar, dins la qual el sagris-
tà establí un petit tros de terra, una vinya, a canvi de la percepció d'una tasca feixuga
de la meitat dels fruits i un cens d'un parell de gallines (Martí 1997, 401-402). El mateix
document citava al nord el veïnatge amb una casa d'en Tortell, al mateix lloc on, un
segle després, es trobava un forn de pa veí a la plaça de L'Oli (Canal et al. 1996, 63 i 66),
que també era domini de la seu. L'alou del sagristà també limitava a ponent amb terres
de Sant Feliu, en el pendent muntanyós de les Pedreres, una mostra de la divisió fina-
litzada dels alous episcopals entre les dues antigues cocatedrals de Sant Feliu i Santa
Maria. L'any 1084 el sagristà primer Bernat Joan va infeudar al clergue Arnau Albert un
hort situat (...)ad ipsos ortos ante muros ciuitatis Gerunde, que el seu batlle Ademar tenia
ad laborationem. O sigui que el citat batlle tenia en emfiteusi del sagristà i ara tindria,
com a senyor intermedi o feudatari, Arnau Arbert. Aquestes referències, encara que
siguin escadusseres, mostren un predomini de les activitats agrícoles i una migrada urba-
nització en aquest sector extramurs en la segona meitat del segle XI. D'altra banda, el
document també informa com es desenvolupava la nova funció dels baiulus o batlles,
personatges creats pels senyors o feudataris laics i eclesiàstics per gestionar la cada cop
més variada xarxa d'interessos i rendes escampats pel territori. Tot fa pensar que aques-
ta era la relació del citat batlle Ademar, un gironí de nivell mitjà, amb el sagristà Bernat
Joan. No sembla difícil interpretar que aquesta fragmentació i proliferació de feus pugui
haver donat lloc al desenvolupament d'un considerable grup de gestors d'aquests, uns
ministeriales d'origen sovint popular, que puguin haver prosperat al caliu d'aquestes