Page 113 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Nortier...), per als quals, per exemple, el fevum del segle XI no és res més que un canvi
de nom del beneficium documentat en època carolíngia. És un debat que sembla haver
tingut un escàs ressò en la historiografia catalana, abassegadorament "feudalista", potser
pel mestratge que Bonnassie va crear sobre aquesta qüestió amb la seva obra Catalunya
mil anys enrere, en la qual establia Catalunya com un dels paradigmes de la revolució
feudal del segle XI.
En relació a aquestes posicions, el coneixement que aporta la Girona de mitjan
segle XI pensem que dóna suport principalment a les posicions mutacionistes, que
Bonnassie ja va definir en el seu estudi general de la Catalunya d'aquella època
(Bonnassie 1981). A Girona podem apreciar una ruptura amb l'ordre jurídic i polític tra-
dicional, manifestat en les cerimònies realitzades en l'any 1057 amb l'ascens dels com-
tes Ramon Berenguer i Almodis a la potestat sobre el bisbat, comtat i ciutat de Girona.
Una potestat relativitzada per la presència d'altres poders –eclesiàstics i laics– investits
del poder efectiu sobre les fortaleses i muralles urbanes, així com dels impostos i ser-
veis públics corresponents, generalment no especificats. Malgrat les solemnes afirma-
cions de potestat comtal, els juraments manifestaven que aquesta romania efectivament
en mans dels senyors dels castells urbans i també del bisbe. La relació d'aquest nou sis-
tema de poder amb l'anterior –el condomini del comte i el bisbe amb la seva xarxa de
fidels, herència de l'estat carolingi– ràpidament s'esvaí amb el desenvolupament del sis-
tema de sotsinfeudacions, que creà nous nivells d'autoritat per sota dels senyors –els
fidels laics i els canonges–; així com per la imposició de nous i abusius drets que esde-
vindrien els mals usos, encara que aquests no es documenten a la ciutat de Girona abans
del segle XII.
Ara bé, no podem ignorar els aspectes de permanència amb el passat que mostraven
les noves institucions i formes d'autoritat. Els castres urbans semblen establir una nova
distribució del poder en mans dels senyors laics, però no hem d'ignorar que el costum
d'atorgar sectors de la muralla a nobles principals ja estava documentat des de principi
del segle XI com un benefici comtal, que pot haver esdevingut un feu a mitjan segle.
Tampoc podem oblidar la permanència dels noms d'alguns tributs i drets públics d'arrel
carolíngia en la documentació de la segona meitat del segle XI; els censos i serveis per-
fectament identificats com a drets en mans de comtes i bisbes encara en la primera mei-
tat del segle XI, esdevenen en mans de feudataris laics o clergues en la segona meitat.
Continuen existint, però en un context més descentralitzat i fragmentat. Tampoc hem
d'oblidar que les fórmules d'infeudació dels alous del bisbe i la seu en favor de clergues
ja s'apuntaven des de la segona meitat del segle X en la donació en règim de benefici
d'alous sota domini episcopal. Tot plegat ens porta a plantejar que les noves formes feu-
dals van suposar una acceleració de tendències de llarg abast, que ja es manifestaven
des de mitjan segle X o abans, com a resultat de la nova configuració del poder estatal,
que un cop desdibuixada la monarquia donava cada cop més joc als poders locals i llur
domini efectiu de les fonts públiques de finançament.

Conclusions

L'etapa de conflictes, culminada l'any 1057 amb la renúncia de la comtessa
Ermessenda i el triomf de Ramon Berenguer i Almodis, va accentuar el procés de frag-
mentació i recomposició de l'autoritat que es desenvolupava des de feia decennis. Els
comtes s'havien recolzat en el creixent poder de la noblesa territorial i ara hagueren de
reconèixer, potser sense gaire disgust, el poder efectiu representat pel bisbe i els senyors
dels castells urbans –el de Gironella, el de Sobreportes i el Vescomtal–, alguns dels quals