Page 160 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

des d'època reculada. Tot plegat ens fa pensar que Celrà ja era una uílla –en el sentit
tardoantic de la paraula– des d'una època anterior a la seva aparició escrita a principi
del segle X (Canal et al. 2003, 246-250).

Els orïgens fiscals de Celrà al segle IX

Les primeres notícies escrites de Celrà ens situen a principi del segle X, però també
ofereixen indicis valuosos sobre la seva evolució a les darreries del segle anterior. En el
precepte que el bisbe Guiu obtingué del rei Carles el Simple l'any 922 s'esmentaven gai-
rebé tots els termes i drets públics que els prelats havien rebut com a benefici dels
monarques francs al llarg del segle IX. Però –i aquesta era una novetat– hom afegia
diversos alous que els bisbes gironins havien rebut en els darrers decennis de mans d'al-
tres senyors, bisbes i comtes. Entre aquestes novetats figurava (...) in Celerano et in
Palacroto quid quid Hilmeradus episcopus, prefate ecclesie contulit (Marquès 1993, 117-
119) No tenim cap dubte sobre la personalitat d'Hilmerad: es tracta del qui fou bisbe
d'Elna entre 916 i 922.
Una altra qüestió que se'ns planteja és l'explicació de per què un bisbe d'Elna dis-
posava d'alous –ja que es tractava d'alous, antics dominis fiscals– al comtat de Girona,
però la resposta s'albira si analitzem els seus lligams familiars. Hilmerad era germà de
Benció i Gausbert, comtes d'Empúries entre 909-915 i 916-931 respectivament; tots ells
eren fills de Sunyer II d'Empúries, que amb el seu –probable– germà Delà senyorejà
també els comtats de Girona i Besalú en el darrer quart del segle IX, una actuació con-
junta que no ens ha de sorpendre car en les mateixes dates Guifré el Pilós actuava con-
juntament amb els seus germans, Miró i Radulf, a la Cerdanya i al Conflent. L'actuació
de Delà a Girona i Besalú es feia evident quan, en una data no determinada, va com
l'alou de Juïgues –el terme sencer– als jueus que hi vivien i els va instal-lar a la -prar
"seva" ciutat de Girona. Després de la mort de Delà, i malgrat que la seva descendència
va perdre el comtat, aquest alou i probablement d'altres, privatitzats, es mantingueren
en mans dels seus familiars, les seves filles Vírgila i Ranló (o Rainilda), fins que aquesta
darrera el llegà a Santa Maria de Ripoll. Malgrat la seva feblesa, pensem que aquesta
informació ens permet apreciar l'actuació de Delà com a comte de Girona i Besalú.
Si admetem el parentiu entre els comtes Sunyer i Delà, que mostren diversos
moments d'activitat conjunta presidint judicis sobre límits territorials dels termes d'Ullà
(Marquès 1993, 71-73) i Torroella (Marquès 1993, 78-80) al comtat d'Empúries, per exem-
ple, no ens ha de sorprendre que alguns dels alous que Delà regentava a Girona com a
comte –els citats de Celrà i Palagret– poguessin passar als seus nebots, com ara el que
fou bisbe Hilmerad d'Elna, de la mateixa manera que d'altres passaren a les seves filles.
No sabem si aquesta donació provingué directament de Delà després de la seva mort,
que s'esdevingué entre 893 –quan surt citat viu per darrer cop– i 898 –quan hom esmen-
ta l'actuació del nou comte Gausfred a Girona–, o bé si la donació vingué d'aquest seu
successor Gausfred, un probable parent i hereu de Delà, car el nom està ben testimo-
niat a la familia comtal d'Empúries, i a cap altra de les catalanes en el segle X. Sigui com
sigui, entenem que l'alou de Celrà i Palagret era un domini comtal, atribuït o usurpat
pels comtes cap a les darreries del segle IX i que, com passava amb els altres alous, fou
patrimonialitzat un cop les nissagues comtals s'apoderaren de l'autoritat comtal i comen-
çaren a gestionar el càrrec i els seus beneficis –termes i ingressos fiscals– de manera "pri-
vada". Els comtes ja s'havien acostumat a gestionar beneficis públics des de mig segle
abans, almenys, car a mitjan segle IX diversos termes –uillae– van passar de mans de
Rotruda, filla del comte Berà, al seu fill Oriol en 846, d'aquest a la seva germana Anna