Page 164 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

propietat immobiliària, sense cap cessió de jurisdicció o autoritat que, si més no legal-
ment, corresponia al bisbe. Però la possessió d'aquestes propietats pels Cervià havia de
capgirar ràpidament la situació; la citada Avierna, en fer testament l'any 998, definia com
a alous tot el que va deixar al seu fill Silvi al terme de Celrà (Udina 1985, 203-204). En
boca d'una gran dama com Avierna, per a qui el mot alou no tenia un sentit neutre, volia
dir que Avierna es considerava senyora del domini sobre la propietat, amb el consenti-
ment del bisbe o sense, senyor del terme. El fill, Silvi Llobet, va vendre en 1024 un dels
alous rebuts de la mare, concretament una vinya del lloc de Riard, d'una extensió modes-
ta, car mesurava uns 24 m per 23 m (Marquès 1993, 186-187). Aquest lloc de Riard era
el mateix que ja hem trobat citat en 995, 996 i 1018 com un terme, és a dir que es trac-
taria d'una villa petita o un vilar, probablement tota la capçalera de la riera de Palagret.
El mateix any 1024, Silvi va rebre del testament del seu pare Sunyer un gran alou a Celrà
format per una casa, unes vinyes i una rovira al lloc d'Aspirà, que afrontaven a orient
amb un riu, al sud amb el puig del Castellar d'Aspirà, a occident amb la riera que baixa
entre Ferreres i Campdorà –la riera de les Mines– i al nord amb la carretera que va del
Congost a Sant Feliu de Celrà (Udina 1984, doc. num. 134). Les referències són molt pre-
cises; recordem que la localització del puig de Castellar d'Aspirà és ben segura, car sobre
aquest puig s'hi localitzen restes d'un antic poblat ibèric i això sovint ha donat lloc al
topònim Castellar. D'altra banda el mateix document indica que una riera feia de límit
entre Campdorà i Ferreres –Ferrarias diu el text–, un nom que sens dubte portava el sec-
tor muntanyós veí de Campdorà, on fins ben entrat el segle XX s'hi localitzaven mines
de ferro, que ja devien estar en explotació a principi del segle XI i que han deixat el
record en la veïna riera de les Mines. Tot plegat ens situa el citat lloc d'Aspirà en el sec-
tor més occidental del terme de Celrà, al seu límit amb Campdorà i la vall de Sant Daniel;
això ens pot donar una idea de la importància dels alous dels Cervià a Celrà, però a més
hem de recordar els alous rebuts per Silvi del testament de la seva mare en 998 per cop-
sar la importància dels seus alous al sud del Ter i el repte que això començava a repre-
sentar per al domini episcopal a Celrà. Tampoc podem ignorar una altra referència del
mateix document, una terra situada al costat d'una vinya de Sant Feliu (probablement la
parroquial de Celrà) que limitava al sud amb un camí que anava als molins, tal vegada
situats a la riba del Ter, però no n'estem segurs.
El testament de Silvi Llobet recordava aquests alous en 1059 quan va deixar a
Gausfred Bastons, el seu nebot i hereu omnem meum alodium de Ceiran entre molts
altres –és a dir totes les seves possessions al terme–, sense que la imprecisió caracterís-
tica dels testaments faci més aclariments (To 1991 a, 206-210). Però sembla que aquests
alous els tenia condicionats perquè en 1071 el mateix Gausfred reconegué a l'abat de la
Clusa que l'alou de Celrà, Bordils i Juià que havia rebut de Silvi Llobet el tenia en vio-
lani i a la seva mort havia de passar al monestir de Santa Maria de Cervià, situat alesho-
res sota la dependència del cenobi francès de la Clusa. Però no sembla que aquests
acords haguessin resolt tots els litigis entre els Cervià i el domini eclesiàstic de Celrà, car
en 1102 Adelgarda, la vídua de Gausfred Bastons, reconegué a la parròquia de Sant Feliu
de Celrà i al seu capellà Bernat que el seu marit havia adquirit "injustament" a Guillem
Matfret unes cases amb trilles i oliveres que hi havia al voltant de l'església, és a dir una
part de la sagrera, i es comprometé a retornar-les (Marquès 1993, 322-323). Però més
endavant sembla que aquesta evacuació no s'havia realitzat, car en 1119 Guillem de
Cervià reconegué que encara tenia al seu poder amb tots els censos i serveis, les citades
sagreres que havien estat del seu avi Gausfred Bastons i es comprometé a retornar-les a
la seu i Sant Feliu de Celrà (Marquès 1993, 365-366). A més de les informacions sobre
conflictes, aquestes dades ens parlen de l'existència d'una sacraria o nucli habitat al vol-
tant de l'església de Celrà des de la fi del segle XI, almenys.