Page 167 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

que va lliurar 5 quarterades de terra a la seu. Els canonges, un cop la seva institució
esdevingué autònoma l'any 1019, també hi feien compres com la ja esmentada de 1037.
A banda de la castralització del terme, Celrà és un bon exemple del procés de repar-
timent i permutes del patrimoni de la seu entre el bisbe i els canonges al llarg del segle
XI, especialment durant la segona meitat, un procés de reorganització interna que signi-
ficava de fet una feudalització del patrimoni i les estructures episcopals; un procés no
exempt d'algunes tibantors, pel que sembla. L'any 1068 el bisbe Berenguer cedia els
alous episcopals de Salt, excepte els molins, a canvi d'aconseguir els masos i tota la
dominicatura –cal entendre tot el domini– que els canonges tenien a Celrà, al lloc
d'Aspirà, la part sud-occidental i més muntanyosa del terme (Martí 1997, 341-342). Cal
recordar que els canonges havien fet compres al terme de Celrà, com la ja citada de 1037
i també haurien rebut diverses donacions que poden haver plantejat conflictes amb el
bisbe, resolts mitjançant la permuta de l'any 1068. En canvi l'any 1088, el mateix bisbe
cedia als canonges l'església de Sant Feliu de Celrà, la mateixa que havia recuperat en
1061, amb els drets i alous parroquials (Marquès 1993, 291-292). El context del docu-
ment era plenament feudal. El mateix bisbe recordava que la donació també afectava
"(...) omnibus fevis quos milites eiusdem uille tenent per manum meam in eadem parro-
chía ", és a dir els feus parroquials –potser parts de les rendes parroquials– que els milites
de Celrà havien rebut de mans dels bisbe. Això ens permet identificar un graó bàsic de la
piràmide feudal, els milites o cavallers, de qui malauradament no en sabem el nom, que
rebien feus dels senyors, en aquest cas del bisbe, a canvi de prestar fidelitat i serveis pro-
bablement relacionats amb el castell de Celrà citat més amunt.
Des de mitjan segle XI els cabiscols de la Seu també disposaven d'una part d'aquests
alous, segurament infeudats als canonges i adscrits a les seves funcions. Per això trobem
als testaments dels cabiscols Ponç i Joan –anys 1064 i 1078 respectivament– on es regis-
tren les donacions als seus successors dels alous i masos de la parròquia de Celrà, al citat
lloc d'Aspirà, un exemple arquetípic de la vinculació dels principals càrrecs canonicals
amb membres de les famílies nobles –els senyors de Salzet– que disposaven dels alous
canonicals infeudats, dels quals fruïen amb molta llibertat.

Conclusions

El procés històric documentat a Celrà entre els segles X i XI mostra a grans trets com
es produí la crisi d'allò que anomenem l'Estat tardoantic, hereu en molts aspectes de
l'imperi romà, i l'emergència d'un nou ordre polític més local, el feudalisme, així com la
transformació d'un terme de possessió pública o fiscal en un castrum territorial sota
domini del bisbe.
De bon començament, al segle IX, el terme de Celrà, integrat per diverses vil-les i
vilars (Celrà, Palagret, Riard...) formava part del fiscum i hauria estat atorgat als comtes
com a estipendi de llurs funcions. Des de la fi del mateix segle ja estava en mans com-
tals –en possessió dels comtes Deià o Sunyer– segurament com un alodium i per tant
començà a ser gestionat com un patrimoni privat. Entre 916 i 922 la seva jurisdicció passà
del bisbe Hilmerad d'Elna, fill del comte Sunyer i segurament hereu, a les del bisbe Guiu
de Girona, que manifestava la seva autoritat en un precepte reial de l'any 922. Aquesta
autoritat o dret eminent del bisbe sobre el terme no era incompatible amb l'existència
de propietats particulars. Per això trobem diverses donacions privades de terres de Celrà
a l'església de Sant Martí Sacosta al segle X.
Des de la fi d'aquell segle es manifestà la intromissió dels senyors del veí domini de
Cervià al terme de Celrà, una nissaga de la qual no tenim notícies fins aleshores mitjan-