Page 170 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

comte Bremon de Cardona els alous que tenien a les uillae de Fornellos atque Fornelletos
vel de Pugo Richinario, és a dir Fornells i Fornellets o Puig Riquiner, car aquesta ens sem-
bla la traducció més acceptable de la conjunció vel en aquest text de llatí medieval. Els
venedors afegien que l'havien rebut del quondam —difunt— Gaucefredo Longo. Tal com
passava amb les descripcions dels grans alous, el text afegia que estaven formats per
terras et vineas, casis, curtis, ortis, pratis, pascuis, sílvis garricis, molendinaribus, aquis,
vieductibus, arboribus(...) cultum et eremum; és a dir, que hom descrivia tots aquells ele-
ments de l'alou que ara produirien rendes al vescomte. Les afrontacions dels límits de
l'alou deixaven clar que aquests se situaven dins el terme parroquial de Fornells, car ter-
menaven "(...)de orientis in parrochia sancta Margarita de Quarto vel de Sancto
Christoforo de Lambilas, de meridie in parrochia sancti Quirici de Campolongo sive in
parrochia sancti Stephani de Riodelutos, et de occiduo in parrochia sancti Iohannis de
Aquaviva sive infra parrochia sancti Minati de uilla Ablarex, de parte vero circii in
parrochia sancti Felicis martiris Gerunda, in uilla que dicunt Palació "; és a dir amb les
parròquies veïnes de Quart, Llambilles, Campllong, Riudellots, Aiguaviva, Vilablareix i
amb l'antiga parròquia episcopal de Sant Feliu de Girona que arribava fins a Palau-sacos-
ta (Martí 1997, 209-210). Per tant, l'alou estava integrat per béns i drets o rendes que s'es-
campaven per les dues uillae del terme parroquial. Entre els signants del document i
després dels venedors, figurava Bernardus, prolis Bernard; més endavant haurem de
veure qui era aquest Bernat, fill de Bernat. El vescomte comprador va pagar vuitanta lliu-
res d'or in res valentes, o sigui que el preu es va pagar en coses que tinguessin aquest
preu, el document no diu quines.

Gausfred Llong i els alous de Fornells

El document esmentava com l'anterior propietari dels alous un Gaucefredo Longo de
qui podem donar algunes informacions que fan veure l'abast del personatge, que pot ser
considerat el primer senyor de Fornells. En primer lloc hem de dir que ja tenia posses-
sions a Fornells des de 1013 com a mínim, ja que aquell any ja hem vist com havia com-
prat als esposos Duran i Llobeta un alou que se situava dins el terme del vilar Rudric
—també Fornellets— i que afrontava —l'alou i el terme— amb Llambilles a l'est, Campllong
al sud i l'Onyar a oest i nord; els límits del vilar Ruric se sobreposaven amb els de l'an-
tiga uilla de Fornellets, topònim que aniria desapareixent. Pel que fa a Gausfred sabem
que ja era mort un any després, car en 1014 un cert Udalardo mandatario filio condam
Gaucefredi signava en el document de donació comtal de l'alou de Spanedat al mones
Sant Feliu de Guíxols (Blanco 1991, 81). Sabem que aquest Gaucefredi era el nos- -tir de
tre Gaucefredo Longo perquè un segle després, en 1103, Oliver Bernat de Pals ordena-
va retornar al citat monestir l'alou de Fenals que Uzalardus Gaufredi, filio Gaufredi qui
vocabatur longus, havia donat a Sant Feliu en el seu testament —a mitjan segle XI— i del
qual Oliver s'havia apoderat violentament (Blanco 1991, 56, nota 212). És evident que el
Gaucefredi de l'any 1014 era el mateix citat noranta anys després, ja que a banda del
nom i el sobrenom —Longus— compartien el nom del fill Udalard, la seva relació amb el
cenobi guixolenc i alous o interessos a la Vall d'Aro (Spanedat i Fenals). També sabem
que estava casat amb Guisla, una poderosa dama gironina, com s'encarregava de recor-
dar la comtessa Ermessenda l'any 1018 quan esmentava unes terres de Palau-sacosta que
va comprar a "Guisla mulier quifuit de condam Gaucefredo Longo" (Marqués 1997, 64);
Guisla era un personatge molt important, com demostra el seu testament de 1019 on dei-
xava grans possessions de la rodalia de Girona a la seu, i la seva execució testamentà-
ria quedava en mans de la comtessa Ermessenda (Martí 1997, 179). Una altra via d'i-