Page 173 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

via retornat– o dubtava de la capacitat del vescomte per retornar el préstec i per això va
demanar una penyora en garantia a Bremon. Aquesta penyora eren els citats alous de
Fornells i Fornellets.
La presència del vescomte Bremon a Girona cal relacionar-la amb la del seu germà
Eriball com a ardiaca de la seu gironina, com el mateix document esmentava a les sig-
natures. Aquest no pot ser un fet casual i difícilment podem explicar les posicions de
poder ocupades a Girona per membres de la poderosa nissaga vescomtal dels Cardona
sense el suport o el consentiment de la comtessa Ermessenda, mestressa indiscutible del
comtat en aquells anys. A més, el càrrec d'ardiaca que ostentava Eriball difícilment pot
haver estat aconseguit sense el consentiment del bisbe Pere Roger, germà de la com-
tessa.
Un cop mort el vescomte Bremon, a principi de 1030, alguns dels seus deutes i com-
promisos els havia heretat el seu germà i hereu Eriball, que aleshores també era bisbe
d'Urgell, tot mantenint la seva condició d'ardiaca de la seu de Girona. En el seu testa-
ment, datat el 22 d'octubre de 1040, Eriball va deixar les seves possessions de Fornells
en tres porcions: en primer lloc va deixar a la canònica de Sant Vicenç de Cardona el
seu alou de Fornells ab integro. Cal entendre que aquesta integritat de forma relativa,
car tot seguit el testador afegia la donació d'una altra part, l'annonam que tenia a
Fornells, a la canònica de la seu de Girona. Finalment afegia la donació de 1'alodium de
Fornelets cum ipso de uilla Rubea sint pro debito quod debeo manumisoribus Bernardi
Ruír seu pro alüs debitis et pro debito Guifredi iuduci Gerunde. Eriball deixava als seus
marmessors, entre els quals hi havia la comtessa Ermessenda, l'alou de Fornellets –però
no el de Fornells– i el de Vila-roja per tal que aquests els fessin servir per rescabalar els
marmessors de Bernat Rovira i per altres deutes amb el jutge Guifré (Baraut 1982, 64).
Els marmessors d'Eriball van executar la seva voluntat tres anys deprés, el 30 de desem-
bre de 1043 van vendre a l'església de Sant Vicenç de Cardona, pel preu de 30 unces in
precio valentem, l'alou de Fornells quod Heriballus dimissit per ipsum debitum de
Bernardo Rovira et de Guifred iudice. El text tornava a esmentar les habituals afronta-
cions amb les parròquies del voltant (Galera 1999, 110-111) Gràcies al testament de 1040
i la seva posterior execució sabem qui era el Bernat que havia rebut com a hipoteca els
alous comprats en 1028 pel vescomte Bremon. Ens hem d'aturar i recular en el temps
per esbrinar la personalitat d'aquest Bernat Rovira, car ell va ser el tronc de la nissaga
dels senyors de Fornells, com veurem més endavant.

Bernat Rovira, tronc de la nissaga dels Fornells

Bernat Rovira apareix des de començament del segle XI com un personatge de la
noblesa territorial gironina especialment vinculat a la comtessa Ermessenda. La seva pri-
mera referència la trobem el 18 de maig de 1013, quan els comtes Ramon Borrell i
Ermessenda van reconèixer els drets comunals sobre uns prats de Vilalba, a Cardedeu.
Entre els testimonis signants figurava Bernardus Ruvirus (Feliu i Salrach, 1999, 390).
El 16 de març de 1018 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon, acom-
plint la voluntat del difunt comte Ramon Borrell, dotaven la nova església monacal de Sant
Daniel, que havien manat aixecar feia poc. Entre els signants del document figuraven en
primer lloc els citats comtes i en tercer lloc Bernardus Ruiro, la qual cosa pot donar una
idea de la proximitat del nostre personatge al nucli de poder comtal (Marquès 1997, 66).
El 26 d'agost de 1018 tingué lloc el procés de la causa entre la comtessa Ermessenda
i el comte Hug d'Empúries sobre l'alou d'Ullastret que la comtessa havia donat al seu
germà el bisbe Pere i que el comte emporità reclamava com a propi. Entre els testimo-