Page 178 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

del difunt, l'esposa, Gualangarda, i la mare, Ermessenda, sense esmentar germans o fills,
a més de les habituals donacions eclesiàstiques, en aquest cas a les seus de Girona i
Barcelona, Sant Pere de Galligants i Sant Feliu de Girona. Era evident que en els com-
plicats anys de mitjan segle XI el testament deixava una situació molt incerta; l'herència
d'un castell i el seu terme a un fill no nat i una vídua sens dubte seria discutida i hau-
ria de provocar conflictes en un futur no gaire llunyà.
El testament de Bernat Ermengol ens planteja diverses qüestions de gran abast. La pri-
mera és l'estret lligam que Bernat sembla tenir amb els comtes Ramon i Elisabet, als
quals encomana la protecció dels seus hereus. Es tracta d'un fet especialment remarca-
ble perquè en aquells moguts anys quaranta del segle XI la potestat sobre les terres del
corntat de Girona sembla en mans de la comtessa Ermessenda, aleshores enfrontada amb
el seu nét Ramon. El més lògic hauria estat que Bernat Ermengol hagués encomanat el
castell de Fornells sota la protecció de la comtessa-àvia i, en canvi, ho va fer al nét, per
què? No ho sabem segur, però en aquells anys els comtes es trobaven enfrontats en una
contesa on també hi hagueren episodis bèl•lics i, sens dubte, el control dels castells era
un aspecte cabdal. Bernat Ermengol havia triat el bàndol de Ramon Berenguer i aques-
ta tria va resultar beneficiosa per a la seva nissaga, especialment quan uns anys després
es produí la victòria del jove Ramon sobre la vella Ermessenda.
D'altra banda, aquesta primera referència documentada al castell de Fornells ens obli-
ga a plantejar-nos la qüestió del seu aixecament i la seva erecció en centre d'un terme
castral. Cap dels documents anteriors al testament esmenta el castell, però aquest no es
un argument definitiu sobre la seva inexistència. Ara bé, hem de tornar a esmentar el tes-
tament del bisbe Eriball d'octubre de 1041 per comprovar que se citen molts alous situats
en termes castrals, però els alous de Fornells, citats tres cops, mai surten relacionats amb
un castell. En el comtat gironí i els seus veïns d'Empúries, Peralada i Besalú no trobem
gairebé mai citats els castres com a termes i centres jurisdiccionals, a diferència del que
passa al corntat d'Osona, reorganitzat i "encastellat" des de la fi del segle IX i les terres
frontereres o marques al sud del Llobregat i Cardener des de principi del X.
Finalment podem plantejar-nos quina era la naturalesa i l'abast de la donació de
Bernat Ermengol. El castre de Fornells amb els alous que hi ha al voltant del citat cas-
tell sembla dir que la donació no abastava la totalitat del terme, amb jurisdicció sobre
els seus habitants i béns, sinó més aviat un espai concret més o menys proper al castell,
la qual cosa significaria que la potestat o autoritat al terme no estaria totalment en mans
dels senyors castellans, sinó que l'haurien de compartir amb altres institucions que gau-
dirien d'autonomia –en podem dir immunitat– en funció en algun cas de donacions anti-
gues, com les que tenia la seu de Girona a Fornells des de principi del segle X i que va
ampliar amb altres donacions durant la segona meitat del segle XI, o les noves adquisi-
cions que mitjançant donació i compra va fer la canònica de Sant Vicenç de Cardona, o
també les que més endavant va aconseguir el cenobi de Santa Maria d'Amer del testa-
ment del senescal Guillem Ramon, a començament del segle XII.

Hug Guillem de Fornells i les disputes comtals

Menys d'un any després de la mort de Bernat Ermengol –8 de maig de 1048– la situa-
ció del castre de Fornells havia canviat molt. El 6 de febrer de 1049, va tenir lloc un con-
veni entre Hug Guillem i Adalgardis d'una banda i els comtes Ramon Berenguer i
Elisabet de l'altra (Feliu i Salrach 1999, 721-722). Els primers definien, pacificaven i eva-
cuaven a favor dels comtes tots els drets que tenien a la fortalesa de Fornells amb tots
els alous, terres i cases "que us va donar Bernat Ermengol", com reconeixien els matei-